x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

El museu i el ramat nacionals

Si tinguéssim el Museu Nacional, l’andorranitat tindria un puntal sòlid
Actualitzada 07/06/2019 a les 20:30
Sí aquesta legislatura, ara tot just començada, encarrila d’una vegada per totes el fet d'aconseguir ser una realitat el Museu Nacional d’Andorra, ho celebrarem de debò. Pels programes electorals i pels comentaris que se senten, semblaria que hi ha la intenció de bastir l’equipament cultural imprescindible en qualsevol societat amb una identitat i una configuració territorial concretes. I de veritat que seria un gran què poder veure l’edifici del Museu Nacional obrat amb tot l’interès i si em permeteu, l’amor manifest per tot allò que durant segles han configurat les generacions que han viscut a les Valls d’Andorra. Seria un acte de reconeixement al treball, a les voluntats de ser i de perviure, a les gestes assolides i als capgirells patits. Seria l’indret on aprendre i on honorar, i a la vegada seria l’indret que permetria encarar el futur amb la vista posada en el passat, una mirada sempre a tenir en compte quan els canvis en la manera de viure transformen la fesomia i la manera de comportar-se i relacionar-se el conjunt de la societat.
Si tinguéssim el Museu Nacional, l’andorranitat tindria un puntal sòlid i assoliria aquell estadi de bon equilibri entre el passat de què parlàvem i el futur. Sobretot, seria un escenari per mostrar a les noves generacions que han nascut ja en ple desenvolupament urbanístic, com era el país dècades abans i de quina manera s’hi vivia. Les escoles hi anirien de visita i serviria per ensenyar amb mirada pràctica allò que a classe se’ls explica sobre la història, l’economia i l’art. I seria per als grans, pels qui han viscut i protagonitzat el gran canvi del Principat d’Andorra, un element de cohesió social, de consideració nacional, un indret on poder entendre el país en tot el seu conjunt. L’aposta i la voluntat per tenir el tantes vegades anomenat i somiat Museu, seria, igualment, un atractiu turístic que ompliria bones estones en el lleure dels visitants, per a gaudi estètic i cultural.
Si la bona voluntat i entesa política al Consell General i al Govern pot bastir el Museu Nacional ben aviat, amb continguts acuradament elaborats i presentats, aquest país haurà fet un gran pas, haurà assolit una fita cimera inherent a qualsevol estat que se’n consideri i s’ho cregui seriosament. El Museu sí que posaria Andorra al món, materialitzant la frase feta servir quan es presenten projectes a voltes il·lusoris, com per exemple l’aeroport. Encara que pugui semblar estrany, en el context andorrà, un equipament clarament basat en la cultura portaria més visitants que els avions aterrats en un aeroport d’altura.
Un cop el Museu Nacional sigui una realitat, i per tal de no córrer el perill de deixar tancat allà dins la manera de fer de tantes generacions ramaderes que van justament configurar el paisatge de muntanya que tant abelleix els ulls i les estades dels del mateix país i dels turistes, s’haurà d’anar de dret per recuperar la vitalitat del bestiar de llana, creant un gran ramat nacional, de titularitat pública, un ramat oficial, que pasturés tot l’estiu i abastés de carn de corder les carnisseries i els restaurants. Veure com els pasturés, com els bons peixeders passen l’estiu tots sols, sense els ramats, sense els esquellerincs, sense la vida que durant segles i mil·lennis ha bategat en forma de pastor i de bestiar en les altes comes andorranes, veure com a la muntanya de verdor li falta allò que l’ha fet com és, produeix una sensació de buidor material, com la que sentim en no tenir el Museu nacional, i també una buidor espiritual, una buidor ancorada en un silenci com artificial, com un silenci de tristor.
Museu i ramat nacional donarien el toc de societat madura i marcarien amb bones fites una època en què precisament es desdibuixen les línies definidores del que és la societat andorrana. Serien fites segures, com cussols orientadors quan la boira o les tamborinades acurten la vista; quan ens passen per davant enlluernaments i modes tant sorolloses com efímeres que són, al cap i a la fi, foc d’encenalls.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts