Foc i lloc

Cultura adaptada

De productes multipúblic i de fronteres de gènere empobridores

Creat:

Actualitzat:

Dissabte a la tarda al cinema. A la pantalla, una peli d’animació. De prèvia, si estàs de sort, un curt o dos. A les butaques, mainada ben petita amb alçador i de més gran amb el cul directament –tot i que de manera intermitent— a la cadira, els pares que els acompanyen, protoadolescents que ja hi van sols, adolescents confirmats a qui encara no els fa vergonya mirar dibuixos en pantalla, algun ganàpia mig avergonyit... L’anàlisi dels tempos dels riures és tot un curs de guió: quan cau un dels personatges, esclafit de riure dels més petits; quan hi ha un excés de vocabulari, rialles impossibles de contenir entre aquells una mica més grans; somriure de “ben trobat” dels pares quan detecten una referència mig encoberta a la cultura dels vuitanta... El resultat, quan la peli és bona, és tot un espectacle: tota la sala rient, però no tots al mateix moment –excepte alguns moments de comunió riallera sincronitzada. I jo, a la meva butaca, sentint una admiració absoluta per l’equip de guionistes capaç de satisfer alhora targets tan diversos, capaç de bastir cinc films en un de sol. Aquest esperit catch-all de les pelis d’animació és especialment interessant perquè va a contracorrent de la tendència a la segmentació dels productes culturals... Obsessió per definir gèneres i subgèneres, literatura per a dones, literatura infantil i juvenil... El cas d’aquesta última categoria em sembla especialment problemàtic, perquè hauria de ser proposta i no frontera, però la inundació de productes destinats a joves, tots molt llampants, tots molt hiperadaptats a la població a què s’adrecen, fan que, a la pràctica, siguin molt pocs els infants i els adolescents amb neguit de cultura que explorin (o que els acompanyin a explorar) més enllà d’allò classificat com a juvenil. I em sembla una errada. Perquè una cultura adaptada a tu no deixa de ser una cultura escapçada. Perquè una cultura pensada per a tu està dissenyada perquè l’entenguis de bat a bat, no et permet dubtar en majúscules. Perquè et priva del plaer de flipar durant la relectura. Perquè mirar-te una peli o llegir un llibre i no entendre’l tot –o fins i tot no entendre’n un borrall— és reptador, és frustrant, és –ras i curt— un aprenentatge clau per a la vida: confrontar-nos amb allò que no entenem, que és gairebé tot.

tracking