x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

La transhumància

(Llatí: trans humus terra: canviar de terra)
Actualitzada 30/05/2019 a les 21:26
    Denisa Font Torres Andorra la vella
La transhumància a Andorra i als països de muntanya es practicava des de feia molts segles. Els ramats passaven l’estiu a la muntanya i l’hivern a la plana.
A Canillo hi havia molts ramaders, però avui en dia no en queda cap. Només algunes cases tenen unes quantes ovelles, cabres, corders o cabrits.
Al segle XIX i a principi del segle XX, els ramaders de Canillo feien baixar el ramat cap a Catalunya i l’Aragó. Hi havia uns camins ramaders i sempre passaven pels mateixos. Passaven 15 dies per baixar i 15 dies per pujar. A casa meva tenien un gos que sempre els acompanyava i li posaven un collar lloper amb unes burxes per defensar-se dels llops. Un any que anaven cap a Catalunya, a aquell gos no van pensar de posar-li el collar; al cap de dos dies es va tornar a presentar a casa i la gent estra­nyada va veure que li faltava alguna cosa. Li van posar el collar i va tornar corrent fins que va trobar el ramat.
Els pastors dormien al ras, embolicats amb alguna manta per vigilar el ramat de les bèsties ferotges i també de la gent.
Un any va caure una gran nevada prop de Lleida, a Raïmat. El ramat estava dins d’un cobert i el teulat es va enfonsar i va matar totes les ovelles. Quina pèrdua per al ramader!
El segle XX els ramaders de Canillo també portaven el ramat a França (Narbona, Carcassona, Besiers). Primer hi anaven a peu, després amb tren o amb camió. A vegades, els pastors i l’amo passaven l’hivern en aquelles contrades. Abans de tornar cap a casa les xollaven i venien la llana a un bon preu.
El mes de juny ja tornaven cap aquí i el ramat de cada casa tenia un pastor. Al matí els portaven a pasturar als cortons i al vespre els baixaven als prats o a les terres, tancats en una pleta amb andàs. Els cortons són un tros de muntanya que s’arrendava al comú durant el consell dels arrendaments. Encara existeix però avui en dia s’arrenda molt poc.
Cada dia s’havia de canviar de pleta, així aquelles terres quedaven femades. El pastor s’emportava cada matí una motxilla amb la carmanyola del dinar i algun pegat per si l’ovella es feia mal. També portava un bastó amb ganxo, una manta i un paraigua.
Els ramaders que no tenien ramat en feien pujar de prop de l’Aragó i en deien “conllocs”. Els ramats i pastors pujaven a peu pel camí ramader i arribaven a la casa que s’havien compromès. Feien el mateix que els altres ramats propis. La casa havia de fer la despesa al pastor i mantenir-lo durant tot l’estiu. Aquests ramats també anaven als cortons o als boscos. Al final de l’estiu tornaven cap a la plana passant pels mateixos camins.
A casa dels meus padrins materns feien venir un ramat de la Cerdanya però l’amo demanava formatges a canvi. Cada dia la meva padrina munyia les ovelles per poder fer els formatges que li demanaven. El dia que va marxar van carregar els formatges sobre una mula, però passant per un pontet el pont es va trencar i la mula i tota la càrrega van caure riu avall. Cal dir, però, que van recuperar algun formatge i també la mula. Alguns d’aquells formatges es portaven al Copríncep episcopal per pagar la quèstia.
Els boscos i pasturatges quedaven tots nets i ara que no hi ha cap ramat no es pot passar ni tan sols pels camins comunals i boscos. L’escriptor francès Alphonse Daudet explica en el seu llibre Lettres de mon moulin com era la transhumància als Alps.
Gràcies al meu oncle Pere Tor­res, que m’ha ajudat en alguns detalls anecdòtics.
Etiquetes
  • #2 estevet
    (31/05/19 17:30)

    Altres temps més humils. Ara fardem de rics... per ser rucs.

    Respondre
  • #1 Ramats
    (31/05/19 08:30)

    Amb el teu escrit m'has tornat al record d'aquells temps de la ramaderia a casa nostra,a Ordino n'hi havia més de deu i algúns amb moltes bèsties,un dia estan al Coll d'Ordino amb el meu pare,em senyalá Soldeu i em digué veus en aquell poble,cada casa té un ramat.era precios veure el Casamanya,Mereig o Montaup,els ramats com es desplaçaven.Una de les anectodes que he sentit varies vegades,es que un gos d'atura,vingué de Besiers fins a casa seva a Ordino,se'l descuidaren i l'animal es presentá al cap de cinc o sis dies a casa.

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts