Muguet i lilà

Ara que el Govern està format, deixades enrere les eleccions i les unions temporals de sigles, la distensió i la calma s’entaula en els cels andorrans. Bonica primavera, amb sol i pluja, saó pels càrrecs ministerials renovats altre cop i pels novells. Començar a caminar un executiu amb l’arribada del bon temps hauria de ser un al·licient per encarar el camí amb els ànims igualment renovellats. El dia llarg i les hores encalmades deixen mirar l’escenari de la vida col·lectiva amb serenor i quietud.

El Govern d’Andorra té unes quantes qüestions delicades si vol anar pels camins de la virtut i de l’honestedat. Malden les intel·ligències visibles i les que treballen a l’ombra, en pensar quina és la millor manera per engalzar el Principat d’Andorra en la calaixera europea, sense haver de passar gaire el ribot ni haver de donar cera perquè casi bé. De totes les comeses a afrontar pel nou Govern, segurament és aquest casar amb Europa la més peluda, la que comporta més nits d’insomni i trebulosi en els despatxos del Govern. En les negociacions s’hi cou la vianda que haurà d’alimentar el Principat durant unes quantes dècades, mentre hi hagi estès el paraigua aixoplugador, si és que un mal vent no se l’emporta abans, esparracant-lo i blegant i desarmant-li les barnilles. Suposem, però, que no hi haurà cap embat volcànic i les valls andor­ranes podran portar el pas, millor dit, aguantar el pas marcat per Europa sense defallir ni girar-s’hi d’esquena, perquè seria una decepció de portes enfora i de portes endins si un cop engegada la singladura, Andorra reculés i mostrés por escènica. Això seria la riota i signe evident de pobresa d’esperit. Però el Virtus Unita Fortior ha de guiar i guia les estiuades i les hivernades d’aquestes valls des de segles i res no li ha de causar ni torbament ni aprensió.

A part de la convivència amb Europa, el Principat té una altra tasca que ha d’afrontar, una tasca, un deure, potser no amb tanta ressonància però sí amb una transcendència tant o més important que els acords que prengui amb la Unió Europea: mirar de no malgastar, de no malbaratar, de no llençar per la finestra la joia de natura de les seves valls i muntanyes; que la verdor no es converteixi en grisor de ciment, que la llum del sol no quedi ombrejada per murs d’edificis a l’estil de gratacels, que l’amuntegament urbà no faci dels carrers indrets poc agradables, que Andorra, en fi, respiri la claror i el bon aire de munta­nya i eviti convertir-se, assemblar-se, adotzenar-se com si no tingués personalitat pròpia.

Andorra ha de preservar els racons que encara li queden, les taques de verd d’horts i d’hortals, de prats i de comes. I aquí els honorables comuns han de ser més llestos i atrevits fins i tot que els diferents ministeris que vetllen pel bon rutllar de la vida social, cultural i econòmica del Principat. No serà el comú que vulgui lluir amb més lluminàries i pampallugues el que tindrà la sort d’atraure visitants, a no ser que pretengui arreplegar blat i jull i pastar sense tenir en compte el gust del pa, sense importar-li si és blat de cap de garba o tot de malladissos, sense mirar de coure’l perquè sigui ben gustós o al contrari en resulti pa bambo. El comú que tindrà la paella pel mànec i els trumfos per encarar el futur, serà el que miri de deixar espai, places, miradors, racons sense brogit, on el silenci no costi de trobar i on plantes i arbres ens amoroseixin el passatge o l’estona de repòs, on puguem trobar el muguet secret, en el com o en el parterre raconer i emportar-nos-en la seva finor de vista i de flaire, la joia i la bonança. On puguem veure els penjolls de lilà endolcint el repeus de murs, fent-nos mirallet i convidant-nos a notar a frec de nas i de pell la seva atrevida, seductora i alhora efímera sentor. On puguem, al capdavall de la jornada, esperar la blancor de la flor de saüc, cada any renovellada, que fa bons els aires i ens omple els pulmons de munta­nya regalada.