En un camp davant del Prat del Colat de la Massana, dues eugues vigilen les meves passes, com si els preocupés aquest coi de dona alta, grossa i talossa amb veu de carreter que les deu espantar. No s’adonen que m’alegra veure-les, perquè són el testimoni que no tot s’està perdent. Aquest mateix matí, en sortir de casa, a Encamp, m’he començat a amoïnar perquè he vist uns homes talant arbres i aixafant les flors en l’últim camp de grandalles que queda a prop de l’edifici del comú; de ben segur que l’any que ve ja no se’n cantarà ni gall ni gallina perquè, al lloc dels narcisos poètics, hi haurà algun edifici sense ànima. I, per acabar-ho d’adobar, en anar a votar, he deixat el cotxe a l’aparcament comunal i, en el trajecte fins al consolat d’Espanya, m’he adonat que aquell trosset de bosc en miniatura que, en ple centre de la capital, encara conservava un server, una gavarrera i algun altre arbre menut ja se n’ha anat en orris en pro (si tenim en compte l’esvoranc a terra que està fent una excavadora) d’algun altre edifici lleig i adotzenat. Sort de les eugues i d’en Jaume Riba, a qui he trobat poc després i m’ha comentat que venia de fotografiar grandalles enmig de la neu, blanc enmig del blanc, poesia enmig de la poesia... Quin espectacle!
Ara que, per espectacles, els que aquests dies ens han ofert els polítics, tant a Andorra com a l’Estat espanyol, en la constitució de les cambres legislatives respectives. Al País dels Pirineus, els votants es van creure que “al pa, pa i al vi, vi” i que el suc de raïms s’havia batejat amb aigua. A l’hora de la veritat, però, l’aigua es va evaporar i es van trobar amb pa i vi junts, sense sucre i sense tall. A Madrid, l’espectacle encara va ser més trist: enmig d’una mena de mercat de Calaf, uns quants que semblava que venien d’Arbeca o que baixaven d’Ordis, però als quals, en realitat, havien deixat sortir de la cangrí una estoneta, semblaven gegants davant dels insults i les mirades d’odi d’una colla de personatges goiescos; era tot tan esperpèntic que fins i tot s’hi va convidar Valle-Inclán que, amb una veu profunda, deixava anar cada repic de “Meritxet” que feia esglaiar. Tot plegat, política: el millor espectacle del món.
