La filosofia com a resistència

Fa uns dies vaig rebre dues peticions internacionals demanant la meva signatura. Una, sobre la defensa de l’ensenyament de la filosofia i la sociologia a les universitats públiques del Brasil i, l’altra, per a la protecció de l’ensenyament públic. De grat m’he sumat a aquestes protestes ideades per dos estudiants de Harvard i que ja han fet seves més de 800 institucions de tot el món.
L’ultra Bolsonaro, president del Brasil, dins la greu crisi fiscal i la dura política de contenció de la despesa del seu país, ha descobert que part de la solució rau en el seu ministeri d’Educació i en les universitats. Creu que no són necessaris, és suficient l’educació a distància, l’escola que ensenyi a llegir, escriure i un ofici per gua­-nyar-se la vida... No cal perdre temps ni diners per mantenir obertes les facultats de Sociologia i Filosofia. Es veu que l’acadèmia militar, on Bolsonaro va estudiar durant la dictadura, també havia fet seu aquell temerari i toix principi absolutista del canceller de la Universitat de Cervera en carta a Ferran VII: “Lejos de nosotros la funesta manía de pensar.” I no diguem si es vol pensar sobre el poder, la desigualtat i la protecció de la vida dels pobles indígenes... No ens enganyem, per terres europees també hi ha qui ho veu de la mateixa manera, però no ho verbalitza d’una forma tan clara... ara per ara. Haurien de preocupar les polítiques neoliberals i les limitacions a la creació i al pensament lliure i crític per comprendre les nostres societats. No es pot reorientar tota l’educació cap als sabers tècnics i econòmics, òptims per als mercats i les finances.
“La filosofia i les humanitats com un potencial transformador i com un actiu positiu per al conjunt de la societat”, afirma la filòsofa Marina Garcés, coordinant Humanitats en acció, el recull de les reflexions d’una vintena de pensadors d’un cicle de conferències que ha editat ara Raig Verd. La filosofia com un compromís de resistència. En aquesta Europa que tant recorda la dels anys vint i trenta, “les humanitats –diu Marina Garcés– són aquella mirada que no es redueix a avaluar resultats, sinó que ens permet interrogar-nos pel sentit i el valor del que fem... La mirada humanística ens fa menys esclaus”.