x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Foc i lloc

Vint anys

I tot just ara he tingut força per tornar a Tuixén
Actualitzada 16/05/2019 a les 06:50
Ahir va fer vint anys que te’n vas anar amb la Dama i em vas deixar aquí, fent-me càr­rec dels records, de les rialles i dels plors, dels llocs i de les persones que vam estimar totes dues. Vint anys! I tot just ara, quan ja fa temps que l’ànima m’ha mig ressuscitat i la sang em torna a bullir, he tingut força per tornar a Tuixén.
Tot va venir rodat: la colla venia a passar un cap de setmana a Andorra i en Ricard Rigall em va enllaminir els ulls amb unes fotografies fantàstiques que em van transportar a aquells dies de maig de fa una pila i mitja d’anys: l’àvia Teresita i en Bolitxe, les partides de botifarra i els cistells buits de bolets, les campanes melin­droses de Sant Esteve despertant-nos massa aviat, les vaques pasturant a l’Arp, els ous esquiadors i les truites amb espines... Les vostres passejades a peu mentre jo us esperava a qualsevol racó entretenint-me hipnotitzant mirades d’homes desvagats amb el fum d’un ros; els tips de riure quan comentàvem que quan fóssim velletes (tu ho series més que nosaltres) et traginaríem pels carrers empedrats en una cadira de rodes i, quan ens fessis emprenyar massa, et deixaríem anar fins que, rodolant rodolant, t’estimbessis; la recança de tornar cap a casa i haver d’esperar un altre any per tornar... Però el maig següent va arribar eixut d’alegria, xop de llàgrimes, cansat de dolor, entelat de silencis, eixorc d’adeus, tip de patiments, curull d’orenetes, enverinat d’amargor... I vas marxar just a mitjan mes, el dia que Els Pets cantaven a la Bisbal: “La tor­reta on plantàvem maria / i per dissimular / un brot de camamilla / ara dorm avor­rida / plena de burilles / que no cal regar. / No tornaràs. / No tornaràs...”
Doncs sí. He tornat a Tuixén. El poble està molt més empolainat, sembla de fireta. Han canviat moltes coses, però a les finestres de casa teva hi continua havent els teus estors de ganxet, la cafetera de Cal Farragetes encara em deixa acariciar-la per fer-me el cafè i en Pep i la Irene s’emocionen en veure’m. La Rosa no hi era (i sé que se n’enyora) i en Joan és un homenàs amb una Queralt petita. Vint anys després –es diu aviat–, he recuperat la veu i canto si un altre canta. Però continuo sense poder creure en Déu.
  • #2 Pau
    (16/05/19 10:47)

    Mai en un text tan breu, ningú havia estat capaç de sintetitzar la melangia, la tristor i el pas del temps com tu ho has fet.
    Gràcies Roser, ahir va ser el meu aniversari i aquest text ha estat el millor regal que m'han fet.

    Respondre
  • #1 Rimentol
    (16/05/19 10:01)

    Mai no arribarà la fi del món
    (Màrius Sampere)

    Mai no arribarà la fi del món
    si et recordo la veu i sigui recordada la meva veu després,
    i molt més tard encara, memòria fidel,
    conjurant la tenebra i els enterramorts,
    arrenqui del silenci les imperceptibles preguntes dels ulls cecs: on ets?, on ets?,
    on ets?, i cap resposta
    no s'alci de la terra
    llevat d'una flor.

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts