Ruïnes al capvespre

Viatges. Els aeroports estan plens, a qualsevol lloc, país i hora. Els controls de seguretat són lents, l’embarcament també, i als avions no hi cap ningú més. Avui en dia, pocs vols van buits i aconseguir tenir una mica d’espai al costat, el seient del mig buit, resulta un miracle. Viatjar en avió és econòmic i cada vegada hi viatja més gent. Em sembla molt bé, però també té els seus inconvenients.

Tens l’avió a les sis del matí; penses que a aquella hora hi haurà poca gent, però com et despistis i trobis una mica de cua al control, passa sovint, perds el vol.

Agorafòbia, començo a sentir-la de vegades entre tantes multituds. Als aeroports, als avions, a les ciutats més concorregudes, als seus racons que eren emblemàtics. A la plaça San Marco, a la Rambla, a l’Acròpolis.

Puc posar l’exemple de les ruïnes de l’Acròpolis d’Atenes, però segurament a tot arreu passa el mateix. Les ruïnes del món antic, d’Egipte, Mèxic, Roma i Grècia, i en general de tota la Mediterrània, acostumen a rebre milers de visitants diaris.

Entres al recinte i potser tens la sort, petita, de visitar-lo amb certa solitud. Però, de sobte, veus que arriben deu autocars que descarreguen una riuada humana… o estàs tranquil·lament assegut sobre unes pedres gaudint del moment, descansant, escoltant els sons de la natura i llavors, i pel turonet que et separa de la resta de les ruïnes, apareix un paraigua tancat, o una bandereta, i al darrere mil xinesos, polonesos, alemanys o russos, o gent de qualsevol ètnia o país amb un senyor que sap molt d’història i amb un megàfon explica allò que ja saps o que potser no vols saber. A mi m’agrada, de vegades, sobretot al jaciments arqueològics, primer veure, i després llegir, per diguem-ne tenir sensacions primigènies.

En qualsevol cas, hi ha un horari que quasi mai falla. Amb els anys i l’amor pel món antic he après, sempre que sigui possible, a dormir a prop de les ruïnes i visitar-les quan obren. A primera hora. Sempre hi ha un fragment de temps important abans que aparegui la mara­bunta.

I en el meu parer, també hi ha un moment que mai falla. És precisament fer el contrari, entrar a la ciutat arqueològica a última hora. Quasi sempre estan desertes. La llum és perfecta i els ocells canten a l’hora del capvespre. L’hora màgica dels jaciments arqueològics.