x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Rellegint els romans

En els dies de capbussament, molt necessari, quan has contemplat tempestes, batibulls, i intents d’enderrocs, és necessari meditar, reflexionar un xic en els episodis postelectorals
Actualitzada 05/05/2019 a les 07:56
En els dies de capbussament, molt necessari, quan has contemplat tempestes, batibulls, fins i tot intents d’enderrocs, penso que és necessari meditar, reflexionar un xic en els episodis postelectorals. No és pas que jo hi hagi viscut immers dins de la voràgine de paperetes, grups, grupúsculs, mítings, controvèrsies, programes electorals, pactes, coalicions, o la recerca gairebé despietada del vot. Però sí que n’he estat observador. Observador no vol pas dir fredat, absentisme, o un solipsisme totalment errat. A l’inrevés, com a altres ciutadans em preocupa la res publica.
Per això, em sembla avinent aquests dies l’examen de la manera de ser dels antics romans. M’hi ha inspirat unes reflexions aparegudes a la Vanguardia del comentarista Antoni Puigverd. N’he seleccionat algunes, algunes que em semblen cabdals i que cada cop més desapareixen (per no tornar?) de la nostra comunitat. Una és la humanitas, que no es altra cosa que respectar la presència de l’altre. La política actual s’ha convertit en una mena de competència mercantil que consisteix a apartar, socarrimar o degollar l’altre perquè jo pugui existir.
La prudentia n’és una altra, avui qualitat molt desprestigiada, en una “cultura” on el risc no calculat, “l’aventura com a joc de risc”, regnen en la societat, millor dit en la nostra comunitat, com en les altres; qualitat que significa cautela, discreció personal. Tot el contrari de la frivolitat política. Cal una certa incredulitat en un món ple de notícies falses, immediateses i ple de mentides.
També la veritas, que tot i tenint en compte l’emotivitat, significa no pas la possessió absoluta de la veritat, sinó l’honestedat intel·lectual amb un mateix i amb els altres.
Avui dia, és moda, l’ad hominem, és a dir, emprar accions o arguments dirigits a la persona en concret, més que no pas les seves idees. I procurar trinxar-la. A Andorra hi estem molt afeccionats.
Una expressió llatina molt freqüent que s’experimenta en el món polític i social davant de qüestions fonamentals és la que es diu in albis, molt freqüent per part d’alguns polítics on s’experimenta la privació o mancança, en un principi, de coneixements necessaris per posar en pràctica determinades accions per a bé de la comunitat.
L’ipso facto: en una societat ràpida, irreflexiva, manipulada, tot cal fer-ho de seguida, sense el mínim hàlit de respirar, i de reflexionar.
I altres, locucions mots, o conceptes de la vechia Roma, del vell imperi, com auctoritas, que no és altra cosa que respecte, moral, intel·lectual, polític, amb “poder o sense”, que això és una altra cosa i que els ciutadans reconeixen en qui la tenen; o la firmitas, que significa no sempre estar d’acord amb l’entorn, normalment mediatitzat i utilitzat pels demagogs a l’ús.
No gaire lluny tot plegat de les Màximes del nostre Manual Digest. I el demos, el poble s’ha convertit moltes vegades en la massa que va d’un cantó a l’altre segons el Flautista d’Hamelí.
En tot cas, i malgrat tot, penso creure –em costa, cal dir-ho- en l’honestedat intel·lectual dels qui formaran la nostra legislatura i el nostre govern. Per tal que es raoni, i com a mínim no es facin disbarats. Amb això, en tindria prou. No fer disbarats. No deu ser difícil, o sí que ho és? Potser es tractaria de parlar poc i actuar més.
En tot cas, aquest observador ha conclòs també que el parroquialisme –Sant Julià i la Massana?- ha pogut més que el concepte Estat amb les seves premures i urgències interiors i exteriors. I ben entès, els pactes postelectorals han començat ja a assemblar-se al fuster que restaura cadires?
La societat i la política ens redueixen a electors, i a ser consumidors productius. A comptar cadires. Ens anem convertint més en mercat que no pas en comunitat. La democràcia es va convertint, també a casa nostra, en l’expressió d’ interessos econòmics. Molt probablement hem perdut el nom de la dignitat integral de la persona com a base, arrel i fonament de la convivència.
També, a Andorra es valoren més els “predicadors” i els que transmeten notícies interessades que no pas el que interessa en la política: la capacitat per abordar i resoldre els problemes immediats i encimentar les deficiències de les estructures fonamentals. Estructures que ens han fet possible arribar a l’avui, malgrat en poc temps pugui esdevenir un desgavell. Esperem que no. Això sí, el que ahir era veritat, avui és mentida i a l’inrevés. D’ací la munió d’incrèduls i els qui es fan un panxó de riure. Jo no voldria acabar així, però la realitat és la realitat. I com diuen a França i a Espanya, actualment les dues, el que succeeix no és veritat, és només un relat. Pobres de nosaltres!
  • #1 Maria
    (05/05/19 09:48)

    La novel·la de ciència-ficció, un món feliç de Aldous Lleonard Huxley 1932, ambientada en una civilització futurista utòpica, podria molt bé reflectir el món en què vivim.

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts