La traça i el pensament a les roques

Si la gent del Pas de la Casa de fa segles s’hagués trobat amb bar-relles travesseres en el camí de la vall, com es troben aquests dies el pas barrat cap a França, degut a la prohibició de la circulació de vehicles en tenir tallada la carretera RN-20 per precaució a l’altura del pont de la Mina, ja que hi ha perillosos moviments del terreny en la costa de la banda de sobre la carretera, potser haurien deixat constància de la circumstància, en certa manera un fet poc usual, i s’haurien entretingut a gravar a les roques d’abans i després de l’indret afectat la representació de l’esllavissada, amb línies i formes avui en dia difícils d’interpretar o si més no, amb possibles lectures d’allò que ens mostra el gravat. Era la seva manera de fer visibles i perdurables aspectes vivencials i fets o gestes, de marcar en les roques, en les pedres, el seu pensament, d’expressar la seva idea, la seva narració. Per posar un exemple: en la traça dels gravats de la Roca de les Bruixes de Prats, es representa un relat, una composició feta amb signes i amb marques, amb un significat que ens resulta avui en dia difícil d’escatir. Què ens volen dir aquelles ratlles disposades a primer cop d’ull sense ordre ni sentit? Per què van passar hores i hores fregant amb una eina tallant, fins a omplir tota la superfície de la roca? I quina funció tenen els foradets, les cassoletes, disposades geomètricament algunes, altres com si fossin isolades? Són les preguntes que afloren quan els ulls d’estudiosos o encuriosits contemplen, embadalits, els gravats rupestres. I és tanta l’atracció, la intensitat sensorial del moment, que es produeix un efecte de recolliment íntim, de silenci, com si la concentració de la ment volgués anar segles i algun mil·leni enrere en pocs segons, tractant d’abastar la profunditat temporal de l’expressió gravada al davant dels nostres ulls. Si les imatges representades ens mostren forma humana o animal, i detallen vestits i armament o plomatges d’aus, banyes d’isard o crineres de cavalls, com ho fan els gravats medievals, el pensament ens permet assimilar millor el conjunt, però l’admiració no decreix i continua viva davant el mural.

Els corpus de gravats rupestres d’Andorra són coneguts des de les primeres troballes del Pere Canturri ara fa gairebé 60 anys. El Pere -enyorat, recordat, ben present en les nostres excursions i en les ullades a les roques fetes des del fons de la vall- va resseguir, il·lusionat i en solitari, la pell andorrana a la recerca de gravats. Feia pocs anys i en tenia notícia de la descoberta de gravats a les roques del Mont Bégo, als Alps marítims i al seu torn, Jean Abelanet, aleshores capellà rossellonès mogut per la prehistòria, acabava de trobar a la vall de Galba, al Capcir, entre la Bullosa i Formiguera, l’ara ja famosa Peyra Escrita, en uns planells mollerals d’alta muntanya. Abelanet havia estat l’impulsor, a inicis dels anys cinquanta, de les prospeccions a la Cauna de l’Aragó, a Talteüll, (d’on seria conservador del Museu de 1978 fins a jubilar-se el 1990) i tota la seva vida, de 93 anys, que acabà el passat 21 de març al seu poble natal, Rivesaltes, va treballar en l’estudi de dòlmens i menhirs, de gravats i de signes deixats pels humans que fa milers d’anys habitaren el Rosselló, la Cerdanya, el Capcir, el Vallespir, la Fenolleda. Amb una llista de llibres, tots ells interessants, fa un parell d’anys encara va publicar la seva darrera obra: L’homme et le cerf, préhistoire d’un mythe”. Trabucaire, 2017. A ell, ara que ha marxat, el sentit record des de l’Andorra prehistòrica que, acompanyat pel Pere Canturri, va conèixer i també estudiar, al costat de Jean Guilaine i Michel Martzluff, excavant allà a la Balma de la Margineda. Ens en va parlar, emocionat, el Jean Abelanet, de la Margineda, l’any 1995, en sortir del funeral de l’Esteve Albert, l’amic a qui vingué a acomiadar des del Rosselló, juntament amb el Jaume Lladó i el Jordi Barre.

Els gravats rupestres viuen un bon moment de projecció i notorietat. Aquí a Andorra, i pertot el Pirineu, el Jordi Casamajor fa una feina de formiga incansable que treu a la llum gravats inèdits escampats aquí i allà. A la veïna Cerdanya, els treballs pioners i acurats de quatre dècades, de Pere Campmajó, esperonat d’un bell inici precisament per Jean Abelanet i acomboiat sempre per Denis Crabol i Christine Rendu, són una fita cabdal, una eina imprescindible per entendre les comunitats muntanes de finals de l’edat del ferro fins avui en dia. La tesi doctoral de Campmajó, màxima autoritat en gravats, publicada l’any 2012: “Ces pierres qui nous parlent : les gravures rupestres de Cerdagne, Pyrénées-Orientales, de la fin de l'âge du fer à l'époque contemporaine : corpus, approches chronologiques, spatiale et culturelle”, Canet, Trabucaire, 2012, ha estat un punt d’inflexió de cara al coneixement i sobretot a la valoració i preservació dels gravats rupestres. Ho podeu comprovar en l’exposició instal·lada al castell museu de Bellestar, a tocar d’Illa del Riberal, comissariada per Véronique Lallemand i Tarek Kuténi, titulada: Mémoires de pierres. Les gravures rupestres de Cerdagne et d’ailleurs, inaugurada aquest abril i oberta fins al mes de novembre. Més endavant, recalarà a Bolvir, seguint per Andorra –ara el Pere Campmajó enllesteix l’estudi detallat de la Roca de les Bruixes-; per Barcelona i després al Pallars Sobirà, on aquest any s’han descobert gravats medievals realment extraordinaris.