La discreció activa d'en Joan

El comú de la Massana, que encara no fa gaire va batejar la seva biblioteca comunal amb el nom del patriarca de les nostres lletres, Antoni Morell, ha fet perdurable el de Joan Pieras, discret i constant ninotaire i promotor d’historietes gràfiques, en el museu d’aquesta modalitat artística.

És un acte de justícia recordar i enaltir les persones i institucions que han contribuït a deixar el món només una mica millor de com el van trobar, el gran, global, globalitzat, també des del petit, el proper, l’estat, el seu poble i aquest poble-estat.

Si aprofundim una mica, que una biblioteca porti el nom d’un escriptor, i un museu el d’una figura de la mateixa matèria conservada i exposada, sembla molt més eficient que dedicar-los un carrer, fins i tot una plaça, per importants que siguin. Perquè les plaques a les cantonades difícilment evoquen qui va ser, o qui és, aquella persona nominada; almenys d’una manera que pot ser tan completa.

Encara millor si companys admirats com el Toni i el Joan poden veure, vius, amb els ulls i el cap clar, aquests homenatges socials. A la Massana podrem trobar tots els llibres de Morell (els que ha anat escrivint i els que va anar acumulant d’altres al llarg de la vida, per milers). I al museu, historietes del Joan i dels autors internacionals més reconeguts.

Potser alguns primmirats trobaran exagerada l’equiparació –que no ho vol ser del tot– entre un literat i un ninotaire. I tanmateix el còmic, com en diguem ara, ha rebut qualificacions de mèrits i utilitats. Fa anys i panys s’ha dit i repetit que el “tebeo”, com l’anomenàvem i encara l’anomenen alguns padrins, era per als petits l’entrada al llibre amb el pas dels anys.

Avui ha transcendit aquest paper d’eina primerenca, del neolític de la literatura, per esdevenir independent. En una època on allò virtual, audiovisual, es veu com a amenaça a la galàxia Gutenberg, les obres impreses, aquests ninots, en forma d’acudit diari, d’historieta, o fins i tot de llibre, constitueixen la frontera entre els dos mons.

No és estrany veure una criatura en el despertar de nadó a la infantesa com intenta passar el dit per sobre el gravat d’un llibre amb dibuixos, tot intentant obtenir una altra imatge, o veure-la des d’un altre angle. És el que ha après a fer sobre les pantalles tàctils.

I també ja fa molts, molts anys, que els ninotaires van deixar de crear exclusivament per a la quitxalla. La historieta, o l’acudit, que els millors en la seva espècies aporten dia si, dia també, a les pàgines dels diaris més prestigiosos, han estat comparats sovint, i amb tota justícia, als més profunds comentaris editorials, o de fons, sobre l’actualitat.

Ens hem d’alegrar, primer, de tenir un Morell, un Pieras i tantes altres persones (no és qüestió de fer una llista de la que sempre ens deixem a fora algunes que voldríem destacar), de tant que ens han aportat i ens segueixen aportant; en les arts, les lletres i en l’àmbit d’allò que se’n diu social. I també perquè els que poden promoguin els seus merescuts reconeixements públics i que tant de bo els vagin rebent en vida o –com dissortadament és més habi­tual– quan hagin traspassat.

Esperem que iniciatives com les del comú massanenc s’estenguin per cada parròquia i pel conjunt del país. I que de tant en tant, potser cada dècada o quart de segle, algun promogui també una publicació il·lustrada amb imatges, que recordi qui eren els personatges i institucions que s’han escollit per anomenar carrers i places, sobretot dels que més fàcilment s’han oblidat, o desconeix gran part de la ciutadania en totes les seves dimensions.