La fragilitat de les comunicacions viàries del nostre país amb l’exterior s’han posat de nou en evidència amb el tancament de l’RN-22 sine die. És veritat, la natura és imprevisible o potser hauríem de dir que massa sovint la desafiem fins que es manifesta. En aquest cas ignoro la raó, si la imprevisibilitat o el desafiament humà. Sigui com sigui, els problemes dels accessos al Pas de la Casa per la part francesa no són nous i les demandes dels habitants, comerciants i empresaris per posar-hi solució ho certifiquen any rere any. Cert, també consten les múltiples trobades que membres del Govern han mantingut amb diferents autoritats veïnes per trobar la manera de resoldre el problema. Reunions que, vistos els resultats, han servit per a alguna foto i poca cosa més. Ho constatem hivern rere hivern. Ningú amaga que és difícil negociar l’arranjament d’una carretera que no pertany al teu domini administratiu i que, des d’una perspectiva francesa, arreglar-la pot ser considerat més un perjudici per a l’economia de la seva zona que no pas un benefici. Discrepo, només cal veure com tenen el sud. A casa nostra, però, el que de veritat sorprèn és aquesta incapacitat per trobar solucions, que ja ve de fa anys, i que a la gent del Pas de la Casa l’omple d’un sentiment d’una gran deixadesa, obviant la importància que té el territori per a l’economia andorrana. Si les previsions es compleixen, quatre setmanes de tancament de carretera seran un desastre, primer per al Pas però de retruc se’n ressentirà tot el país. De moment cap mesura concreta. Les solucions que es trobin han de ser definitives. Els pedaços sempre acaben descosint-se.