En Raül obre oficines a Xipre, Malta o Luxemburg. No a Andorra

Fa un mes que diversos mitjans de comunicació espanyols van publicar un article on explicaven que el resultat de les polítiques d’atracció d’inversió estrangera a Andorra són un fracàs. Tenint com a punt d’inici la implementació de la Llei 10/2012 aprovada per DA amb el fi de regular l’entrada de diners a Andorra, durant els últims 7 anys el balanç és clarament negatiu. L’única gran pujada que hem tingut d’entrada de capital ha sigut entre els anys 2014-2015, on vam passar de 49,8 milions a 97 milions. Encara que, si ho comparem amb la caiguda dels següents anys, es demostra que és un creixement creat per la regulació d’actius existents, no per l’entrada de diners nous. La veritat és que buscar a Google “inversió estrangera Andorra” pinta un panorama desolador.

Jo tinc una visió molt clara de per què és tan difícil motivar inversors a apostar pel Principat. I què millor que una anècdota real per explicar-la. Imaginem en Raül, un important informàtic català. En Raül té un model de negoci tecnològic que durant els últims anys ha acumulat grans beneficis. Ara, com que té temps lliure i diners per invertir, pensa en una nova oportunitat. Vol crear una start-up de gestió i tinença de servidors informàtics que, a part de donar suport a la seva empresa, pugui oferir serveis a tercers. En tractar-se d’un negoci que pot operar el cent per cent des d’Internet, vol situar-lo en un lloc diferent a Barcelona, que li doni més beneficis i facilitats. En Raül acaba parlant amb mi, i jo li dic que no estarà enlloc millor que a Andorra. Ens reunim al cap d’una setmana i li presento com serien les condicions per obrir una empresa a Andorra. Capto ràpidament la seva atenció explicant-li el tipus d’impost de societats, el preu mitjà d’un local o d’una oficina coworking, i explicant-li el sistema d’IRPF. La veritat és que, qui s’anava a imaginar el que anava a passar després. Les meves percepcions estaven molt equivocades, ja que la seva primera afirmació va ser: Guillem jo no puc perdre quatre mesos només per saber si puc o no obrir el negoci al teu país.

Vam estar parlant una bona estona més. Encara que en l’àmbit impositiu puguem competir tímidament amb altres petits estats, la realitat és que el temps que tardem a deixar entrar els diners estrangers és excessiu. La demora per crear una societat (temps mitjà d’espera, tres mesos), la quantitat de papers que es demanen (extracte de l’IRPF, situació de comptes, penals...), i el que es tarda a donar resposta, formen punts determinants per explicar una realitat que a tots ens costa acceptar, Andorra no és competitiva per atreure inversió estrangera. No és competitiva perquè altres estats semblants com Xipre, Malta i Luxemburg són molt més ràpids. Els diners sempre es mouen més de pressa que la jurisprudència, però en aquest cas és alarmant la diferència que observem.

La solució que m’agradaria plantejar, no és café para todos i deixar entrar diners de tot arreu. Passa per ser els més àgils. Agilitat, perquè el problema no és exigir actius i capital net, sinó el que es tarda a verificar-los. És a dir, si demanes penals, certificat d’inversió estrangera, declaració de l’IRPF dels últims anys i situació bancària actual, el mínim que s’espera és velocitat en la revisió. Solucionar aquest punt crític crearia més feina per als bancs, generaria més llocs de treball, milloraria la reputació d’Andorra i, finalment, dels actius que entrarien es pagarien impostos i per tant s’augmentaria la recaptació. En millorar l’eficiència pública, automàticament creix el mercat privat, i en aquest cas no faria falta gastar cap milionada.