x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Cap a Aina

Els sermons de Mossèn Ramon són flairosos i s’enlairen cap a les muntanyes
Actualitzada 29/04/2019 a les 06:47
En els esgraons de la vida que pugem, a mida que ens fem grans, cada vegada a un pas més calmat, hi trobem pedres i entrebancs que sortegem, encara que ens facin aturar o ens trenquin el ritme del nostre caminar. Són els destorbs inesperats, les maltempsades a voltes injustes, els cops de vent que ens fan trontollar. Però també hi trobem, en cada esgraó i en cada replà d’escala, el polsim que ens recorda vivències primerenques de vida, imatges que hi són, veus que ens ressonen, potser fluixes, llunyanes però recordades. És el polsim que ens fa recordar amistats, rialles, plors, abraçades, ullades de sol, silencis. Mossèn Ramon de Canillo, que fa possible des de l’any 1976 el bategar entre muntanyes andorranes de tants cors estiuencs d’infants i adolescents, ens diu: “Fa més una encaixada de mans, una abraçada, que un sermó.” I certament, així és, perquè en al proximitat, en la convivència, rau bona part del creixement personal i de la felicitat viscuda.
Entre muntanyes andorranes, mossèn Ramon fa molts anys que fa sermons i predica amb encaixades de mans, amb fregadís de dits, amb abraçades. Ho vaig escriure fa un parell d’anys parlant de la diada de la Mare de Déu de Meritxell i ara aquí ho torno a explicar: era ja al vespre, quan el Santuari, després de tot un dia ple de visites, comença a recollir-se, però encara hi havia força gent, no la gernació del matí, però sí una presència constant. Mossèn Ramon, assegut en una de les dues cadires acollidores del claustre, reposant les cames i saludant tants com anaven entrant i sortint, des de famílies de Canillo, amb la canalleta, fins al padrí a qui els anys encara no pesen prou per deixar de pujar tot sol a Meritxell a darrera hora de la tarda i que, com cada any, allarga la mà a mossèn Ramon i li diu: Com va, mossèn?” “Aquí, guardant el ramat”, li respon ell, acompanyant les seves paraules del somriure sortit de dins del cor. Al cap d’una estona, mossèn Ramon s’alça i es fon en una abraçada, una abraçada de pau, de serenor, que endevino en les llàgrimes d’una andorrana que, abraçant-lo, li agraeix el suport, allò que només ella i el rector amic saben. Una encaixada de mans, una abraçada...
Els sermons de mossèn Ramon són flairosos i s’enlairen entre muntanyes i des de les muntanyes. Ho tenen presents els milers d’ainistes que des de l’any 1982 a la casa de colònies d’Aina, a Canillo, l’han escoltat encara que només sigui un estiu o en repetides estiuades. El capellà rural, de poble, com diu ell, que és al costat del poble, amb el poble i per al poble, sap parlar al cor des de la senzillesa i naturalitat, ajudat pels equips de monitors i el bressol de les muntanyes andorranes. Cada nen o nena que ha passat per Aina ha alçat durant la seva estada i en el seu caminar la pols que després, amb el temps, serà aquell polsim del bon record. I cada nen i nena, cada monitor i monitora, amb la pols, han arrelat a Aina, a Canillo, que és com dir a tots els racons, prats i cims del Principat d’Andorra. A vegades, parlant amb amics que es dolen i ens dolem de la minva de ramats d’ovelles passant l’estiu a les pastures andorranes, els dic: certament són comptats els ramats d’ovelles que s’apleguen, com s’aplegaven a milers durant segles, en transhumància antiga i viva; però sí que hi ha un ramat que cada estiu, i des de fa molts anys, pastura i fa dringar les seves veus i cançons i pregàries i alegries entre les muntanyes andorranes; és el ramat d’Aina, amb el pastor mossèn Ramon, ajudat per monitors que fan de rabadans i majorals.
Cap a Aina, cap a Aina a passar uns dies de colònies, de convivència, d’aprenentatge humà, de cordialitat en la fe, de creixement. Quina sort que Andorra tingui el millor complement en l’educació dels que un dia seran grans i hauran de lluitar i bregar en la vida. Una sort que de tan segura, a vegades potser no li’n fem prou el cas que es mereix. Mossèn Ramon parla d’educació, del tamboret de tres potes que és l’educació. Una pota és la família, l’altra l’escola, com a educació formal, i la tercera pota del tamboret és l’educació en el lleure, l’educació no formal. I un altre cop, ens ho diu la veu de l’experiència i la sensibilitat de qui, entre muntanyes, des de la petitesa de tots i cadascun de nosaltres, envoltats de cims i serrats que s’eleven alterosos però sempre acollidors, com un “vell pelegrí va fent via”.
Ens plaurà acostar-nos als Cinemes Illa Carlemany i viure les passes i les veus, els cants i les bategades de les excursions i la claror i escalfor del “foc joliu” d’Aina. El documental, dirigit per David Haro, estrenat la setmana passada i que s’hi projecta fins al dia 5 de maig, amb el títol “Entre muntanyes, arrels de l’arbre”, ens fa una crida, ens crida directament a fer-nos presents a l’univers d’Aina, per créixer en l’estima i en l’estimació, en l’amistat i en el compartir la humanitat i la naturalesa. Per molts anys, Aina, per molts anys, mossèn Ramon!
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts