x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Estabilitat

Tot és possible en la teoria de la praxi pactista i de les aliances, però aconseguir una coalició que sigui eficaç sense ser espúria ja és una altra cosa molt més difícil d’assolir
Actualitzada 28/04/2019 a les 07:05
Llegeixo arreu, vull dir a la premsa escrita dels països del costat, que tothom demana, a Europa, estabilitat pel que fa a la governança dels països. I quan dic tothom em refereixo als teòricament demòcrates, lluny dels partits ultradretans, de dreta i d’esquerra, i lluny dels qui, tot i ser teòricament demòcrates són més “embusteros” com diem a La Massana, que la mateixa mentida. Com deia un savi de Mali: “hi ha tres veritats: la meva, la teva, i la veritat”.
Formar govern creïble, avui, és difícil. A Andorra, m’imagino que deu ser un embull considerable. Ja no hi ha bipartidisme, ja no hi ha majoria absoluta, per tant l’enginy, la coherència, l’eficàcia i el fet de saber renunciar a coses, les quals coses entre els partits amb representació al Consell General –Demòcrates, Socialistes, Liberals, Tercera Via i Ciutadans Compromesos–, alguns hauran d’abandonar i deu ser particularment embolicat i feixuc trobar sortides eficaces i estables (davant dels grans reptes) comptant tot el que “s’han dit”, i sobretot pensat uns envers els altres. Uns més que altres, tot cal dir-ho. Però déu-n’hi-do!
Jo personalment puc tenir les meves preferències, com altres tenen les seves, i totes respectables. No parlo d’això. Per un cantó es fa difícil fer taula rasa, després de la darrera legislatura i de la campanya. Tothom té el seu dol i cal respectar-lo. Però, cal enllestir alguna sortida creïble.
D’altra part, teòricament tot és possible pel que fa a la teoria de la praxi pactista i de les aliances. Però que sigui eficaç i que només respongui a sumar, ja és una altra cosa, sense oblidar que hi ha aliances absolutament espúries.
Però, penso que cal fer atenció en els problemes reals de les persones que sempre aquí i arreu - amb més o menys intensitat- són els mateixos: els salaris, les pensions, l’habitatge, la sanitat, l’educació. I per tant, d’on surten els diners? En aquesta esfera no hi ha d’haver manera de pactar en bé dels ciutadans?
I d’una altra part, Europa. Es fa necessària i alhora complicadíssima la Unió Europea –mare i madrastra?– a la qual cal acudir amb una mínima estabilitat i amb una certa dignitat. Això dels “fulls de ruta” em recorda el llenguatge dels catalans. Ai!
Algú ha dit que hi havia dues Andorres. No ho crec. N’hi ha set, o en tot cas una amb set prismes diferents. La dualitat és una superficial còpia de les dues Espanyes del gran Machado. Aquí jo no hi veig ni sang, ni guerra, ni violència, gràcies a Déu. Sí que hi veig personalismes, manca de modèstia, uns certs absolutismes i una certa por.
Aquesta por, a voltes, ni sura a l’exterior, roman al subconscient. Por al fet que les coses empitjorin (salaris, inflació, el triomf del partit rival, cost de la vida en augment). I aquesta por es fa més potent sobretot si es llancen mentides, i a més acostumats al “miracle andorrà”, ens resistim a adaptar-nos al fet que en el món actual la qualitat va desapareixent, el nivell adquisitiu també. I les especificitats no agraden massa. El món ha votat, sense urnes, és clar, per la globalització. Si tots els països han perdut sobirania, ens pensem que nosaltres no en perdrem una mica?
Aquestes i moltes altres són les raons perquè la gent ben arrelada cerqui estabilitat en la governança que ha de tenir aquest país.
Govern de tècnics? Que Déu ens agafi confessats! La democràcia no és cap mena d’expertesa tècnica. Els tècnics (si és que n’hi ha) han de servir per indicar camins, i res més. Són els elegits, la majoria no tècnics, que el poble vol que els governi. I si no li agrada al poble com ho fan, existeixen diferents sistemes per canviar-los. Un país no és, a Déu gràcies, una multinacional, o no hauria de ser-ho, malgrat que alguns polítics aquí i fora es comporten com si fossin personal al servei de determinades multinacionals.
I per acabar aquestes modestes reflexions, totalment subjectives, però és el que penso, cal molta tolerància que no és altra cosa que l’aplicació del principi dels romans quan deien: “alterum non laedere”, és a dir respecte a la vida i presència dels que no comparteixen les nostres opinions.
El poeta Leopardi deia, no obstant que “cap dret humà mereix menys tolerància que la intolerància”. Segur!
Per tant, l’estabilitat i el sentit comú són més necessaris que mai. I si no hi ha seient per a tots, cal esperar, cal fer cua.... Però, primer de tot, més enllà de les paraules que tots els elegits pronuncien, és el país, i no en abstracte, sinó les persones que hi viuen i hi moren les importants per les quals cal l’estabilitat. De “pinxos” ja n’hi ha massa! Així és com estan les coses.
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts