Mentre els nous consellers electes es prenen el seu temps per pair, meditar i decidir què faran amb la representació que els ha donat el poble, no ens queda més remei que esperar, tot entonant Maria del Mar Bonet. I és que com bé diu la cantautora mallorquina, “quan s’espera que tot ja s’acabi per tot d’una tornar a començar... es fa llarg esperar”. I això és el que haurem de fer per saber com començarà aquesta legislatura i quins seran els pactes que es produiran per garantir la governabilitat o, com a mal menor, l’estabilitat parlamentària.
Si una cosa ens ha mostrat la història, però, és la dificultat que tenim per establir pactes i consensos. I quan s’hi ha arribat, els esforços han estat tan titànics que més d’un s’ha perdut pel camí. És un mal atàvic, impregnat en la nostra cultura política: impossible garantir un mínim d’estabilitat per a un Govern que es troba en minoria parlamentària, i si això passa la crisi està servida. Òscar Ribas, Jaume Bartumeu... només en la història recent Albert Pintat va poder aguantar la legislatura amb un grup parlamentari que necessitava el suport dels dos consellers de CDA+Segle 21 pressupost rere pressupost. I tot i això va tenir un final agònic. No hi ha cultura del pacte postelectoral i fa l’efecte que només se sàpiga governar des de la majoria absoluta, indistintament del color polític que hi hagi al davant.
No sabem quin serà el camí que emprendran els nostres representants aquests propers dies, però sí que seria recomanable superar la història i el seu mal ancestral que ens persegueix, ja sigui amb grans consensos i/o amb un govern de coalició, perquè si no tenim servida una legislatura ben convulsa.