Ens heu follat!

A l’autobús discuteixen sobre la corba de l’elefant, la globalització i el rol de la frontera per preservar identitat i patrimoni. Es corregeixen quan algú es dona compte d’alguna errada (és adonar-se!), no fa caure la preposició quan toca o s’inventa el pronom lis. Quan l’errada els passa desapercebuda, les professores, una mena de junta permanent en ruta, els interpel·len (“ningú o cap?”). No són friquis, sinó popus, alumnes que tenen èxit, i s’han llevat d’hora per representar Andorra a la Lliga de debat de la Xarxa Vives d’Universitats. El tema, Calen fronteres entre països?, és l’excusa per normalitzar el català en l’àmbit acadèmic i adquirir destreses relacionades amb l’oratòria.

El Jesús, llarg com és, no sap què fer de les cames, la Carlota i l’Alexandra, explosives, interpreten per enèsima vegada els al·legats, i el Ventura, l’assenyat del grup, repassa mentalment. A la duana puja un guàrdia civil a fer control de passaports i el Brian, que tot ho resol amb un somriure, planteja la possibilitat de preguntar-li què en pensa ell de les fronteres (“Un guàrdia civil és argument d’autoritat?”). Millor no fer bromes!

A Barcelona competiran amb alumnes d’arreu del territori lingüístic. Els fa gràcia que un orador apel·li a lo cranc blau, no per la validesa de l’argument sinó per l’ús dialectal de l’article lo, els sorprèn com les valencianes els diuen xiquets i els fascina que darrere d’un somriure espectacular emmarcat per un burca soni l’autèntic català central de la plana de Vic. Ells aprofiten per recordar que Ribas Reig va parlar per primera vegada en català a l’ONU i afirmen que les fronteres d’Andorra vetllaran per la llengua.

El to dels debats és seriós. En finalitzar, però, la formalitat cau en picat. Els rivals es feliciten i apareix el registre amb què es troben còmodes: “Ens heu follat amb les preguntes!”, els diu un dels refutadors de l’equip de la UdG. Això també és català!