Creat:

Actualitzat:

Llegia fa poc que a Catalunya ja es venen més bolquers per a padrins que per a nadons. I pel que vaig escoltant aquests dies als candidats dels diferents partits, diria que la situació a Andorra no deu ser gaire diferent, perquè més d’un i més de dos expressen la seva preocupació per l’envelliment de la població i pel problema que això planteja al sistema de pensions. De fet, ja fa temps que se sent de manera recur­rent la cantarella que no hi haurà diners per pagar la pensió a tothom d’aquí a uns anys, afirmació que contrasta notablement amb la idea, estesa cada cop a més països, d’establir una mena de sou social universal (és a dir, per a tots els ciutadans). Com sol passar quan es parla de pressupostos públics, el problema no és tant que no hi hagi diners, sinó decidir a què es destinen els diners que es recapten. L’envelliment de la població no planteja un problema econòmic, sinó un problema de prioritats, que es tradueix, a la vegada, en una interpel·lació urgent, tant a les forces polítiques com al conjunt dels ciutadans, sobre el model de societat en què volem viure en un futur immediat. Perquè no es tracta tan sols que els jubilats rebin una pensió digna, sinó, sobretot, de pensar quin lloc ha d’ocupar la gent gran en la nostra societat; de decidir si els volem tancats en geriàtrics amb barrots daurats a les finestres o de si els volem tenir ben a prop per aprendre de l’experiència que han acumulat al llarg de la seva vida, per molt diferent que hagi estat en relació amb el que vivim ara i amb el que viurem en la societat cada cop més tecnificada i virtual que diuen que ens espera a la cantonada del calendari.

tracking