Sevilla al març

Al març, Sevilla fa olor de flor de taronger, a flores de azahar. Em pregunto per què aquesta paraula tan bonica, azahar, no va passar al català i en canvi sí la seva segona accepció: azar / atzar.

La ciutat es desperta fresca, amb quietud. I a poc a poc rep l’escalfor del sol que es va colant pels patis i els carrers. Al migdia la temperatura s’enfila fins als vint-i-cinc graus.

Hi vaig per feina, quan en realitat és el moment idoni per anar-hi a passar uns dies de descans. Una temperatura agradable i una ciutat sense aglome­racions inviten a caminar i a escapar-te una estona. És cert que pels volts de les onze del matí la cua per entrar a la catedral és llarga. I als Reales Alcázares també n’hi ha, i es divideix entre els que hi volen entrar directament, la més llarga, i els que han comprat l’entrada abans per Internet, la més curta. Hi ha gent, sí, però no està a rebentar, i si el centre és ple, sempre et pots escapar a la plaça de l’Alameda i seure a la terrassa, beure alguna cosa, escoltar com canten els ocells i fer passar el matí.

Després no cal tancar-se en un gran restaurant, ni al lloc més turístic de tots, sinó que et portin a un racó diferent. Així que guiat per gent de la ciutat tinc l’oportunitat de conèixer uns quants locals que, com a mínim, porten el segell d’autenticitat.

Al costat de l’Alameda hi ha el mercat del carrer Feria, on a La Cantina preparen el millor cazón en adobo de Sevilla.

No gaire lluny, al barri de San Lorenzo, hi ha un local, Eslava, on fan unes tapes de disseny molt bones, espectaculars. Això sí, s’hi ha d’anar d’hora perquè sempre està molt ple.

Prop del centre i de la catedral, en una altre local, Las Teresas, posen un pernil per llepar-se’n els dits i el tallen a mà, sense jamonera. I un parell de cantonades més avall, a la Taberna Álvaro Peregil, pots beure el vi de taronja, que un dia o altre s’ha de provar.

Però més enllà d’aquest petit recorregut gastronòmic que no els defraudarà, l’hora més màgica de Sevilla al març és a la nit, pels volts de les dotze, quan la ciutat està en el més absolut repòs, i als voltants de la Giralda no hi ha ni una ànima. Més amunt, als bars del carrer Mateos Gago, hi ha alguns joves irreductibles, mentre que els turistes descansen als hotels.

Però la centre, o al costat del Guadalquivir, no hi ha gent, ni carrosses, ni calesses, ni cavalls. Sols la ciutat deserta, amb els monuments il·luminats i l’immens perfum de la flor del taronger.