Hola. Se’ns ha dit aquesta setmana que la idea sobre la qual ha d’orbitar la Marca Andorra és la de l’equilibri, que s’ha d’expressar amb el concepte de mindfulness que, traduït a la llengua de Fiter i Rossell, vindria a significar consciència plena. Com que també se’ns diu que aquesta disciplina s’ha d’ensenyar a les escoles, per això no hi patirem. Farem deures de mindfulness i, en quatre dies, Andorra serà com Shangri-La. No dubto que els especialistes que han arribat a la conclusió aquesta de l’equilibri són savis i experts i hi toquen més que no pas jo, insignificant plumífer del cos d’infanteria. Però, per moltes voltes que li doni, no l’acabo de veure, l’equilibri andorrà. És més, crec que si mai em diuen “ves a tal lloc, que allà hi ha un munt d’equilibri”, se’m passarien les ganes immediatament. L’equilibri és avorrit, estàtic. És el contrari del moviment, de l’entropia, de la dialèctica necessària perquè les coses avancin o, si més no, es belluguin. A Andorra jo diria que no n’hi ha, d’equilibris, sinó que és un festival de tensions. Tensions que no necessàriament tenen un signe negatiu, sinó que són el resultat de la saludable confrontació entre conceptes contraposats o complementaris. Entre passat i futur, entre moto de neu i de trial, entre patrimoni i capital, entre pro mitra i pro francesos, entre nacionals i residents, entre pista i muntanya, entre pro coprínceps i republicans, entre pro i anticatalans, entre asfalt i roca, entre bosc i formigó, entre Runer i Baladrà, entre conservadors i no tan conservadors, entre Salou i Cambrils, entre isards i tamarros. I no és bonic, viure en un estimulant estat de tensió creativa?