Marca Andorra

Desperta recels. I no m’estranya. Massa escarmentats estem dels venedors de fum. Però el cert, és que la idea de pensar –per un moment– que per variar podem anar tots i totes a una per sumar i créixer com a país, resulta temptadora. Dimarts passat es presentava la Marca Andorra. Una calaixera que caldrà anar omplint de contingut, però que, per primera vegada i de manera conscient, mira de trobar un objectiu comú i un camí compartit. Que ja és refrescant, ni que sigui per la raresa i la dificultat de posar-nos d’acord en gairebé res. Equilibri. Aquesta és la clau de volta. Allò que ens defineix i que compartim. Allò que ens fa únics a ulls d’un món cada cop més global. Una democràcia moderna amb segles d’història, una manera de fer que ens ha permès esquivar guerres i conflictes. Una societat tranquil·la enmig del brogit. Ciutats entre muntanyes, entorn preservat i societat respectuosa amb els altres. I tot plegat, si no és ben bé així, és si més no, el que voldria que fos: un país amb arrels però amb la mirada posada en el futur, que té en compte les persones i que ofereix un bon servei als visitants, que busca l’equilibri cos, ment i esperit, i que així ho demostra amb les seves polítiques, que té cura de l’entorn i que no vol vendre més, sinó millor. Aquest és el meu horitzó. I més que buscar els defectes i mancances –que hi són–, m’agradaria que fóssim capaços de buscar la manera de fer-ho realitat. Per davant, queda el més difícil: agafar tota la feina feta per la Taula Marca Andorra i ser prou assertius per no deixar morir un altre projecte dins un calaix.