De la meva agenda

Ser capellà és estimar

És una gran gràcia del bon Déu poder estimar a tothom en cos i ànima, a canvi de renunciar des de la llibertat al dret humà de crear una família

Creat:

Actualitzat:

És una gran gràcia del bon Déu poder estimar a tothom en cos i ànima, a canvi de renunciar des de la llibertat al dret humà de crear una família. Soc tan feliç de ser capellà – em repeteixo, ser capellà és estimar–, que guardo en el sagrari del despatx desordenat la relíquia de la crònica de l’arribada a Bellcaire del capellà que em portà al Seminari de la Seu d’Urgell. 1951, em faltava un mes i mig per complir els 11 anys quan el rector em digué “tu seràs el meu successor”. No he fallat mai. Cada Tots Sants diposito devotament una rosa de la gavernera al seu nínxol. Homenatjo a qui em donà la vocació sacerdotal. Transcric literalment un tros de la crònica amb el català de Bellcaire de 1915-: “ 6 de maig 1915. El dijous dia 30, féu sa entrada en aquesta població el Sr. Rector d’aquest poble, Mossèn Josep Escolà i Pascal, essent rebut en baixar de la tartana per l’Ajuntament, presidit pel Sr. Alcalde, Secretari, Junta Administrativa, Mossèn Francesc Sanuy, Cabo del somatén, Sr. Cardona, els mestres públic i privat i altres persones que volgueren associar-se a l’acte de benvinguda que en nom de tots li dirigí l’alcalde Sr. Matamala, l’acompanyaren fins a la casa rectoral, on passà tothom en sortí encantat de la modèstia, bondat i fervor religiós amb què s’adreçà per primer cop a sos feligresos, prometent-se abundosos fruits espirituals que seran digna continuació dels realitzats pel Sr. Ecònom sortint, Mn. Ignasi Queralt i Sabater.”

Vaig començar a somiar al Seminari de la Seu d’Urgell. Les patates bullides, llenties, llet aigualida, la botifarra de requiem... i el fred que pelava, avivaren la meva imaginació. Somiava estimar i ser estimat. Aquest era el primer objectiu de la meva vida. Tots els altres han seguit obligatòriament a aquest. El Déu de l’Amor i de l’Humor ha orientat els meus somnis sense cap mèrit de part meva.

Als meus 16 anys, somiava ser un capellà com mossèn Josep: celebrar misses per als fidels practicants, ensenyar el catecisme, visitar els malalts, cultivar un petit hortet i servir a una Església clerical que posa el seu centre en el culte. Avui, sóc capellà que dona la cara a la premsa, estic al peu del canó nit i dia en una casa de colònies, dormo rodejat de motxilles, sorolls i comparteixo la vida amb joves de molt bon cor que es miren de reüll les litúrgies de les nostres esglésies. Em donen molts mals de cap. Només s’obren a la Llum Meritxel·liana i a l’Evangeli de Jesús al peu de la lletra. Malgrat tot, soc feliç com un Papa.

1958. Dels 49 companys que començàrem el primer curs del Seminari, sols quedàvem 9. Als altres, no els feia gràcia haver de renunciar al matrimoni. Celebràrem una gran festa, la vestició de la sotana. El rector del Seminari ens la beneí amb el consell: “Cada matí en vestir-la, li feu un petó”. No ens la trèiem ni per jugar a futbol. Ens l’arremangàvem. Avui, no porto ni clergyman ni tampoc corbata. Vestit de carrer, em sento un més de la colla. ¿Sabeu vosaltres què és posar amb sotana cadenes a les rodes del Volkswagen onze hiverns seguits per servir al Pas de la Casa? Presumeixo del fulard i d’una estampa de la Mare de Déu de Meritxell com la Maria a Austràlia, l’Anna a Anglaterra, la Maria al Canadà, el Guillem a Madagascar, etc. i com tots els ainistes, es trobin on es trobin.

Ser capellà és estimar bojament els infants, els joves, les muntanyes d’Organyà, amb un amor especial la de Santa Fe, les d’Alzina d’Alinyà, les de Gabarra des d’on contemplava el paisatge fins a la Plana d’Urgell, i les d’Andorra amb una predilecció pel llac del Querol, on vaig sojornar 3 dies i 3 nits per donar gràcies dels meus 25 anys de capellà.

La providència de Déu ha volgut que al darrere de la rectoria hi hagués un paller enrunat i al recer de l’ermita de Sant Joan de Caselles, el Prat de Sant Joan, separat només per la Valira d’Orient. El Roc ho conreava –goso dir– amb molta devoció. Amb els alumnes de la classe de religió de l’Institut Espanyol de Batxillerat, la monja Mare Maria i les cuineres Teresina i Ramona, engegàrem les colònies populars de Canillo l’estiu 1976. Com resa l’evangeli: “Sembreu i recollireu el 40, 50 i 80 %“. Aquelles tendes de campanya han donat el dolç fruit que és AINA.

El centre d’interès triat pels monitors en el Nadal Jove per a les colònies d’estiu 2019 és AINA UN MÓN MÀGIC. Els demano en la formació de monitors del mes de març entre altres punts: Què hi ha per a tu de més màgic a AINA? Com un aprenent més, contesto: Allò de més màgic que té AINA per a mi és la granja –a Bellcaire, en diuen corral-. Hi conviuen una seixantena d’animals. Resto bocabadat quan pareix una cabra. Quanta humanitat! Quina maternitat més emotiva!

La vida de capellà m’ha despertat altres somnis que mai no hauria imaginat: l’amistat que rebo i dono als companys de santuaris i de turisme religiós de Catalunya, de les Illes, d’Espanya, els dinars mensuals amb els companys de l’Associació de la Gent Gran de Canillo, del Grup del Dijous, dels exmonitors dels anys 80 al 2000, el voluntariat dels joves monitors arreu del planeta terra sense trencar amb els companys d’AINA, passejar per la neu l’Inca que gaudeix del xalet més luxós dels gossos d’Andorra...

Dia 19 de març, festa de Sant Josep, Dia del Seminari. Charles Baudiere constata: “Desconfiem del poble, del bon sentit comú, del cor, de la inspiració i de l’evidència”. Els sociòlegs afirmen: “Només el 9% tenen confiança en els partits polítics, sauf les acteurs de proximité comme les maires; el 23% en els Mitjans de Comunicació, el 27% en els sindicats, el 38% en l‘Església, el 93% en la família. Responem: Joves, teniu mil somnis per fer realitat. Només en realitzareu uns pocs. Però que el vostre sol somni sigui estimar, perquè si estimeu, tot el que viureu serà joia i pau. Davant un món desconfiat, Sant Agustí deia als fidels desanimats per la crisi de l’Imperi Romà: “Venten temps dolents? Sigueu bons i els temps seran bons”.

El dia 25, festa de la Mare de Déu de Març, l’arcàngel missatger, Gabriel, saludà a la nostra dolça Mare de Meritxell, la meva Confident: “No tinguis por, Maria, Déu ha somiat en uu, per això t’ha vestit de la plenitud de la Gràcia”. Meritxell ens recorda que fides (fe) i foedus (alianca) tenen una mateixa arrel en el llatí que fa dels somnis una realitat.

tracking