En general existeix un gran desconeixement sobre els alts índexs de violència adreçats a dones amb diversitat funcional. Alguns dels factors que contribueixen a mantenir aquesta i invisibilització són, en primer lloc, la tendència mil·lenària a confondre actes violents amb formes legítimes de relació o tracte. Aquesta qüestió, a dia d’avui, correlaciona amb formes de violència legals i legítimes, i amb les dificultats de professionals i de familiars per comprendre algunes actuacions com a violentes en repetir-se la tendència a explicar el que ocorre a causa de la seva discapacitat. En segon lloc, la discapacitat actua com una mena de desactivador de la legitimitat del que s’explica. Per això, existeix la tendència a no donar credibilitat, especialment a les dones que necessiten ajuda per a la comunicació, les dones psiquiatritzades. Per tant, tot i que hi ha aquesta llista de causes específiques, hauríem d’entendre que les circumstàncies que les reprodueixen i les mantenen tenen relació amb la discriminació generalitzada socials que hi ha al seu voltant. Sobre aquesta qüestió s’han assenyalat una sèrie de mites que expliquen una part del perquè d’aquesta tendència a abusar i maltractar les dones amb discapacitat. Es tracta del mite de la deshumanització, de la mercaderia danyada, la insensibilitat al dolor, l’amenaça de la discapacitat i la indefensió. Tots ells faciliten autojustificacions dels agressors per exculpar-se del delicte. Ras i curt, la idea generalitzada és que si algú no és considerat plenament humà el delicte no és tan greu. Si afegim la idea que la vida d’aquella persona val menys i sent menys, amb el mite que també pateix menys, disminueix el possible sentiment de culpa de l’agressor. Tot això en un entorn que no reacciona de la mateixa manera a com ho fa amb la resta de dones, pel fet que planeja recurrentment el dubte sobre la veracitat del delicte i el valor d’aquell cos danyat.
