Sempre m’he preguntat per aquesta capacitat que tenim les societats de treure valor a allò que tenim. Deu ser intrínsec a la nostra naturalesa, o almenys així m’ho feia veure el Gerard tot just fa dos dies mentre m’explicava les seves descobertes neolítiques. M’hi ha fet pensar quan he llegit la crònica del Diari escrita per l’Alba en la qual s’entra al detall de tot un seguit de declaracions fetes per la cònsol de la capital a l’hora de buscar arguments per justificar, des el meu punt de vista, allò que és injustificable. Diu la màxima mandatària d’Andorra la Vella que “el pont [de la Margineda] ja està relativament amagat i algú que passa per allà difícilment el veu”. Afegeix que “aquella és una zona molt complicada” i que l’arc lumínic projectat guanyador d’un concurs d’idees “ajudarà a millorar l’entorn”. Perdonin, però el resum vindria a ser: la zona està tan malmesa, i com que en el futur encara ho estarà més si s’aplica el pla d’infraestructures, que ja no vindrà d’aquí. Si hem estat capaços de posar Shopping Mile al conjunt dels eixos comercials de la vall central sense caure’ns la cara de vergonya, per què no fer una entrada a l’estil Las Vegas i si cal en lloc de ratolins Mickey hi posem estàtues d’estrelles de Hollywwod que anunciïn que has arribat a la capital dels Pirineus. Ja em disculparan la ironia, però és que la senyora cònsol –i per extensió la corporació– i jo no tenim el mateix concepte de l’expressió “ajudar a millorar l’entorn”. Més que millorar el que cal fer a la zona és dignificar-la.