La tribuna
'Terra plana'
Netflix emet un documental que arreplega les raons dels que creuen que la Terra és plana, així com l’opinió de científics, que òbviament és absolutament contrària
De fet, la demostració científica de la curvatura de la Terra és molt evident i tan senzilla que el mateix documental porta els terraplanistes a caure en la trampa.
La prova més fàcil és la de projectar una llum al llarg d’alguns quilòmetres de distància en línia recta. Si el punt d’emissió i el punt de recepció estan a la mateixa altura es demostra que la Terra és plana; pel contrari, si s’ha de modificar la posició de l’emissor, pujar-la una mica perquè la llum arribi a la mateixa altura en el punt de destí, queda demostrat que hi ha curvatura. El resultat, ja se’l poden imaginar.
El documental, però, és molt interessant, no per les proves i opinions que aporta, sinó sobretot per tractar d’entendre quin tipus de gent mostra. Tot un exercici de reflexió envers l’espectador i si bé és cert que a la fi el director els fa quedar, als terraplanistes, com quatre sonats, també ho és que planteja una sèrie d’interrogants de com són realment aquelles persones, i com actuen els que creuen o creiem en la versió diguem-ne científica o normal.
Tots els terraplanistes que surten al reportatge tenen un perfil similar. Persones solitàries, sovint allunyades de les famílies. “No m’entenen”, “ja fa temps que ningú em parla”, “els meus amics s’han allunyat de mi”, són alguns dels comentaris que diuen els entrevistats. Homes i dones que un cop han decidit convertir-se en terraplanistes troben una comunitat de la qual formar part, cert suport, una raó de ser i de viure sols pel fet de pertànyer, de formar part d’un grup on són plenament acceptats.
Són personatges que fàcilment podries definir com a frikis o, com escrivia més amunt, sonats, però segurament aquest és el major error. Perquè en la nostra superioritat i el seu aïllament és on es multipliquen els problemes.
Tant se val que no tinguin raó, però la solució no passa per deixar-los per inútils. Ja he escrit moltes vegades el poema de Yahuda Amijai On tenim raó no poden créixer flors. Aquí en tenim un altre bon exemple, també extrapolable a molt del que està passant en el dia a dia i en àmbits molts diferents de la vida.
Ningú està en possessió de la veritat absoluta, i encara que ho estigui, deixar de banda, marginar o tractar d’inútil o de ximple l’altre és un error de proporcions incalculables. Sempre es pot escoltar o aprendre alguna cosa; també dels terraplanistes.