135 Meritxells

Aquest començament de març, ple de claror i de bon sol, el vell Meritxell, el santuari que va cremar la nit del dia 8 al 9 de setembre de 1972, ens arriba en record gràcies a les fotografies de l’escaldenc Josep Moles Demunt, fetes durant la construcció del nou santuari. Aficionat a la fotografia, va deixar testimoni excepcional de les obres del nou edifici, a les quals acudia per motius professionals, atès que va ser l’empresari que va fer les instal·lacions elèctriques i de calefacció. Les seves 135 diapositives de Meritxell en obres les acaba de posar a l’abast mitjançant internet l’Arxiu Nacional d’Andorra, a qui agraïm la possibilitat d’espiar les imatges i retrocedir quaranta-cinc anys enrere per fer-nos una imatge, en aquest cas 135 imatges, del pas del vell santuari de Meritxell cap al nou; una obra estèticament trencadora amb les línies del vell santuari, però que amb els anys va agafant aire rústec i la pàtina de la pedra vella. Just a les fotografies, veureu com la pedra arrencada per fer el forat on encabir l’església i el claustre és la que es va fer servir per fer paret nova i per recobrir els murs de formigó estructurals i les parets de totxana de la nau i del campanar. Veureu també la carcassa de la nau i les voltes, amb cintres i tibants de les arcades, i us afigurareu veure les construccions de les esglésies i catedrals romàniques. Entre les 135 imatges, hi descobrireu una visita d’obra del Copríncep Martí, amb altres entre els quals s’hi veu mossèn Josep Maria Mauri i darrere mossèn Ramon, tots més joves, agafats per la càmera del Josep Moles en angle espiador, aquell que fa el picat des de dalt. I camions i camionetes que ara ens semblen relíquies d’aquella Andorra del desvetllament urbanístic, aparcats o alçats, com si fossin peixos pescats, amb la grua de l’obra. Les darreres fotografies són del dia 8 de setembre de 1976, justament quan, amb l’obra acabada del nou santuari, Meritxell va ser consagrat pel Copríncep Martí, amb assistència d’Anne-Aymone Sauvage de Brantes, l’esposa del Copríncep francès Giscard d’Estaing. A l’altar, relíquies de Sant Ermengol, que l’ocasió s’ho valia.

En una de les fotografies, hi veureu el rètol de l’obra, més senzill i casolà dels que ara es posen en les obres públiques. Hi diu: “Santuari de Nostra Senyora de Meritxell. Molt Il·lustre Consell General de les Valls d’Andorra. Arquitecte: Taller Arquitectura de Barcelona. Construccions Mariné, SL.” Era, en bastir les obres, Julià Reig Síndic General, i a ell i a la seva voluntat de refer-lo se li deu el fet de tenir el santuari nou. Una obra de línies trencadores, però que encara hauria pogut ser més singular i monumental si el projecte inicial s’hagués portat a terme en la seva totalitat. Un projecte que va començar a la sala nuclear del Taller d’Arquitectura de Barcelona, al carrer Nicaragua, on Ricardo Bofill ideava. Allà, reunits ell i mossèn Ballarín, aplegats els dos per l’Antoni Ubach, van tenir una conversa de vint hores seguides per tal que Ballarín expliqués a un escèptic i agnòstic Bofill què era una església. Bofill, al cap d’un mes i mig, li deia a l’Antoni Ubach: “Una església és un lloc on a l’entrar notes un cop al clatell.” Un cop al clatell metafòric, diríem nosaltres, com si la llum, i Meritxell és tot llum, et digués tot animant-te: “Va, entra, seu, reposa l’esperit, i segueix.”

El periple, perquè ho va ser, de fer el nou Meritxell, el Meritxell “modern” que volia el síndic Julià Reig, va tenir una sèrie de protagonistes els noms dels quals només anotarem, perquè la narració de la gestació donaria per a un llibre sencer. Comencem, com hem dit, per Julià Reig, Antoni Ubach, Ricardo Bofill i mossèn Ballarín. Quartet que per si sol ja és un frontal d’altar. Afegim-hi Salvador Espriu, José Maria Coderch, Antoni de Moragas, Oriol Bohigas, Salvador Clotas, Marc Vila i Antoni Morell i ja tenim un bigarrat còncau i alhora convex retaule. La pàtina purpurina del retaule, la maionesa, la va lligar el bon pols i el tremp polític del síndic Julià Reig en un sopar a Le Petit París de Barcelona, després que Coderch –proposat per Espriu- hagués dit que no i van ser escollits Moragas, Bohigas i Bofill i reunits al voltant de la taula els va convèncer de fer el nou santuari de Meritxell, això sí, “modern”. En sentir modern, Ricardo Bofill li va preguntar al síndic Reig: “Que voleu que tingui forma d’avió?” I forma d’avió no té, però la idea inicial dels tres arquitectes -que va acabar de fer en solitari Bofill, perquè tot sencer hauria costat val més no saber-ho-, era volar, literalment, sobre la Valira i fer un pont, a l’estil del Ponte Vecchio de Florència, amb restaurant, botigues i unes dependències monacals amb monjos vinguts de l’abadia de Montserrat. La proposta de Salvador Espriu –i no em feu explicar ara per què van anar a raure a “la pitonissa” Espriu, l’Antoni Ubach i el síndic Julià Reig- també era que les escultures les fes Josep Maria Subirachs. Finalment i feliçment, va ser la mà artesana del Sergi Mas la que va omplir Meritxell de talles de fusta per a tota l’eternitat.

Allò que havia de ser Meritxell, i d’on sorgeix la inspiració, ultra les 20 hores de conversa-confessió amb mossèn Ballarín amb música de Mozart de fons, ho podem copsar en paraules de Ricardo Bofill: “Els dos elements vertebradors d’aquest projecte son el pont viaducte i el santuari, encara que altres elements del complex son simbòlicament importants, tals com (d’est a oest) l’amfiteatre còncau, els esglaons gegantins, el pont sobre la carretera, les torres rampants, els arcs de les voltes, el passeig, el teatre convex, la font, la columna esculpida i el passeig pel bosc. Actualment el Santuari està construït amb totes les seves dependències, manifestant una clara insinuació de continuació dels arcs inacabats suspesos sobre la vall, esperant poder connectar amb el futur pont. La inspiració sorgeix dels orígens romànics originals a traves de la utilització Albertiana i Palladiana neopitagòrica d’arrels quadrades i cercles, incloent l’addició de certs elements d’inspiració catalanomudèjar”

Quan mireu a la pàgina d’internet de l’Arxiu Nacional les fotografies de Josep Moles, de com era el santuari cremat abans de començar el desmunt i tot el seguit d’obres per alçar el santuari nou, deixeu que la nostàlgia fosa d’una Andorra antiga i una Andorra en moviment us amari i, també, sigueu capaços de notar aquell “cop al clatell” imaginari que deia Bofill, l’alenada espiritual de la Mare de Déu de Meritxell, animosa “amiga i confident”, en paraules de mossèn Ramon de Canillo, rector del santuari.