La tribuna

Els abusos sexuals a l'Església catòlica

De professors a alumnes (nens i nenes), també entre religiosos del mateix sexe o amb el sexe contrari. I en lloc de disminuir, les denúncies es van multiplicant

Creat:

Actualitzat:

L’Església catòlica està vivint moments difícils arran dels casos d’abusos sexuals als nens i nenes que estan sortint a la llum aquests darrers anys i que en lloc de disminuir es van multiplicant. Abusos de professors a alumnes (nens i nenes), també entre religiosos del mateix sexe o amb el sexe contrari.

El sexe dins del catolicisme sempre ha estat un tema controvertit. El celibat, qüestionat per antinatural. Molts capellans –i monges– han penjat l’hàbit per formar una família. Prefereixen realitzar-se com a persona a autoreprimir-se. Alguns reclamen que es permeti el matrimoni sense haver de deixar de ser sacerdots. La jerarquia sempre s’ha negat a aquesta possibilitat tan lògica i natural. Alguns sacerdots tenen majordoma i hom sospita que també és la seva parella sentimental. De fet, hi ha altres religions, com la protestant, que ho permeten. Són millors sacerdots els cèlibes que els casats? No necessàriament. Mai l’Església, les altes jerarquies, han estat permeables a aquesta demanda. Sobre la base de què? L’home i la dona som ésser sexuats i és contra natura voler-nos reprimir. No valdria més que el celibat fos voluntari? Cal respectar que hom pugui escollir aquesta possibilitat però d’aquí a prohibir-ho explícitament avui dia no s’aguanta per enlloc. Els seminaris estan cada vegada més buits. I falten sacerdots. Més val que ho deixin abans d’abusar de criatures.

Un altre tema és quan hom allibera el seus instints sobre els infants. Hom pot ser comprensible amb la sexualitat entre adults però el que és un crim execrable és abusar d’una criatura, moltes de les quals queden marcades per a tota la vida. Davant dels casos abusos a nens o nenes cal ser inflexible, denunciar-los, separar-los de la mainada. Durant dècades es van cometre aquests abusos –i no sols de capellans, de professors d’escola, sinó també de bisbes i cardenals–. Fins fa poc han anat sortint a la llum casos d’abusos a menors i hom tem que n’aniran sortint més. L’Església de Xile va ser crucial quan l’any 2011 va agafar el toro per les banyes tot admetent els abusos creant un consell nacional preventiu per tallar l’hemorràgia. Des d’aleshores la Justícia xilena ha investigat un centenar de casos.

La valentia dels que ho denuncien ha esperonat d’altres que fins ara no s’han atrevit a fer aquest pas. Ens esperen temps difícils que el Papa Francesc intenta reconduir començant per analitzar el problema i esperonar la denúncia dels culpables. Ja era hora que es trenqués la bar­rera del silenci, d’amagar el culpable. El més comú era que, un cop descobert un cas d’un capellà pederasta, se’l canviés de par­ròquia. Es tirava terra al damunt. I l’infant afectat quedava marcat per a tota la vida.

L’epidèmia, però, no se subscriu a les escoles, als escolans parroquials, sinó que en aquest afer hi ha implicades altes jerarquies, com el cardenal Pell, tercer en el rang jeràrquic. O el cardenal McCarrik, que fou expulsat del sacerdoci.

Hom pot ser comprensible que dos sacerdots, monjos, o monges, tinguin relacions. Són adults i no fan mal a ningú. La línia vermella és abusar d’un infant –nen o nena– per la seva vulnerabilitat. Especialment dolorós ha estat el cas del monjo de Montserrat –ja difunt– que abusava de nois escoltes. I hom es pregunta –amb bona lògica– si és aquest l’únic cas o bé n’hi ha hagut d’altres?

Els bisbes catalans fa poques setmanes van demanar perdó, a través d’un comunicat, a les víctimes d’abusos sexuals de sacerdots vers els infants. L’ocultació d’aquesta abusos –a vegades amb diners pel mig– demostra que l’Església catòlica no ha afrontat de veritat el problema fins que ha esclatat gràcies a la valentia d’algunes víctimes. Cal témer que n’aniran sortint més. Actualment s’ha trencat el tabú, la vergonya, la humiliació del que diran, i cada vegada més afectats ho confessen com a teràpia alliberadora i com a denúncia.

El tema de fons –però– no són els abusos que van sortint a la llum, sinó el celibat, l’autorepressió que l’Església catòlica imposa als sacerdots com a norma de conducta, i en no tenir relacions sexuals –alguns– cana­litzen els seus instints més primaris amb el que tenen més a mà, els infants, per ésser els més dèbils. La virginitat, el celibat, s’ha sobrevalorat per part de l’Església catòlica, bo i l’efecte repressor que representa. Aquesta actitud, en la meva modesta opinió hauria de ser opcional.

El mateix Papa Francesc, davant dels casos continuats de denúncies, s’ha erigit en paladí en erradicar els abusos sexuals comesos per religiosos, denunciant (no pas amagant, com s’ha fet fins ara) els infractors separant-los dels seus llocs i allunyant-los dels infants. Creant uns mecanismes de control que posin fora del perill d’abusos la mainada.

L’Església Catòlica s’hi juga el seu futur com a institució que predica la virtut, el respecte, l’amor vers el proïsme. Cal actuar, i ràpid.

tracking