Creat:

Actualitzat:

En la primera compareixença davant el Parlament andalús, el conseller d’Economia de la Junta d’Andalusia, interpel·lat sobre la promesa de crear 600.000 llocs de treball durant la legislatura, reconeixia que aquesta promesa no es complirà perquè només era “una manera de parlar” durant la campanya electoral. Tres dies abans, tres partits que aspiren a governar Espanya culminaven una manifestació conjunta a Madrid amb la lectura d’un manifest que contenia un seguit de mentides flagrants. Des del Partit Popular es justificava l’endemà el manifest afirmant que al contingut hi havia “gran part de veracitat”, que és una manera de no dir res sobre la part no veraç. Són dos fets simptomàtics del que podem esperar en les moltes precampanyes i campanyes electorals que hi haurà al territori espanyol els mesos vinents. Fins ara, els electors admetíem tàcitament que, en campanya, tots els candidats prometen més del que poden complir, i que quan el guanyador hagués d’incomplir el que havia promès ja ho justificarà apel·lant a la conjuntura, o a la pèrfida oposició. I així s’ha anat repetint la comèdia any rere any a les presumptes democràcies del nostre entorn. La mentida era, simplement, un defecte d’origen que calia assumir amb resignació. Ara, en canvi, amb aquesta nova actitud, induïda en bona part per l’auge dels postulats populistes, s’admet sense embuts que la mentida és part essencial i explícita del discurs polític, la qual cosa equival implícitament a considerar com a cretins aquells que els votaran tot i saber que els estan mentint amb tot el desvergonyiment del món.

tracking