Creat:

Actualitzat:

Cada vegada que algú que admiro traspassa, em ve al cap el mateix raonament: per què ell, amb la quantitat de fills de la gran estultícia que hi ha pel món? Aquesta vegada, el detonant ha estat l’inconformista rebel, actor i britànic Albert Finney. La meva devoció per ell és fruit, per sobre de tot, d’una pel·lícula. Amb això no vull dir, ni de bon tros, que menystingui la resta. Al seu currículum brillen amb llum pròpia personatges com Tom Jones i Hercules Poirot, i secundaris de luxe com l’advocat d’Erin Brockovich, amén per una exitosa carrera teatral -Royal Shakespeare Company, òbviament-. No m’allargaré, la filmografia està a l’abast de qui la vulgui repassar, el Sr. Google treballa les 24 h. Per a mi, Finney és i serà sempre Mark Walace, l’arquitecte de Dos a la carretera (Two for the road) casat amb Audrey Hepburn. Tot el que pugui dir d’aquesta meravellosa cinta dirigida per Stanley Donnen el 1967, amb guió de Frederic Rapahel, serà poc. Les seves interpretacions i la química que desprenen em van atrapar des de la primera vegada que la vaig veure. Amb una aparent senzillesa, Dos a la carretera amaga un treball de muntatge d’orfebreria que juga prodigiosament amb la línia temporal. Un clàssic que manté tota la màgia i atractiu que ha fet del cinema un art. Els anys no l’han marcit, ans el contrari. El viatge pel sud de França d’Albert Finney i Audrey Hepburn, del Mark i la Joanna Wallace, continua sent una de les disseccions més brillants i lúcides que mai s’han fet del matrimoni, plena d’intel·ligència, delicadesa, sentit de l’humor i elegància.

tracking