Els VTC (vehicle amb conductor) han anunciat la seva retirada (?) de Barcelona, després que la Generalitat ha aprovat un decret regulant aquesta modalitat de “servei públic”. Ai las, una batalla guanyada, que no la guerra. Treure l’entrellat de la cosa (en aquest espai) és impossible, però... Els o les VTC no han estat mai exemple o model d’economia col·laborativa -propiciada per les noves tecnologies-. Són empreses pures i dures que s’estan fent -amb més o menys èxit- un forat en el negoci del transport per terra de passatgers, enganyant l’usuari. No hi ha particulars apuntant-se a Uber o Cabify, no hi ha emprenedors fent hores per arrodonir una mensualitat, o com una opció per sortir de l’atur. Són grans flotes de vehicles nous de trinca, pertanyents a empreses i inversors (si busquen la llista, la trobaran molt il·lustrativa) que només busquen una cosa, rendibilitat al preu més baix possible. Els ERO anunciats paral·lelament a la regulació del sector a la ciutat comtal no deixen lloc al dubte. Servei de la societat de la informació ...i un rave! A l’altra banda el sempitern -això semblava fins fa ben poc- servei de taxi. Un monopoli que de tan sobrat ha perdut de vista el món que l’envolta i el seu objectiu, la seva missió: transportar persones, és a dir clients. Greu errada, el client és qui sempre fa girar la roda. A la vinya del taxi hi ha de tot, però no és agosarat creure que qui més mal ha fet a la imatge del taxi, ha estat el taxi. Per experiències d’altres capitals i si les regles del joc no són les mateixes per a tots, per molt escut monopolístic protector que creguin tenir, pinten bastos per al taxi.