Picàbia desaparegut

Al Frederic Picàbia li agrada la neu, per això ha agafat el bus i m’ha deixat a mi desenterrant el cotxe sota la nevada. “Serà malnascut”, renego. Mentre palejo, ell ha baixat amb el Quart Bus i es dedica a tafanejar què fa la gent: els troba atabalats, òbviament. Però ell, tan pinxo, ben calçat i amb el meu millor anorac, s’ho mira tot com si fos una pel·lícula. Entra en algun cafè, espia les converses, mira per la finestra. No el molesta el fred viu. I mentrestant jo estic fent una bona suada. Amb la pala trec la neu de davant del cotxe amb l’esperança que si para de nevar, podré sortir. Però no sé què fer amb la neu. Si la llenço a la carretera, molesto els altres conductors, i si l’amuntego a la vorera, als vianants. Però opto per aquesta última opció, al cap i a la fi la vorera ha desaparegut sota el tou de neu i vianants, avui, pocs. Només el Frederic Picàbia. “Què deu fotre”, em pregunto.

Per a qui no ho sàpiga, el Picàbia és el personatge que fa d’autor d’un dels meus llibres. Me l’aprecio bastant, ho he de reconèixer. Però avui el maleeixo. Comptava que m’ajudaria. Però ell tan feliç, passejant i observant els pobres conductors que fan cua. De lluny ha vist l’Arseni Sugranyes -un altre escriptor- però l’ha evitat: se sent incòmode amb ell i mai no sap què dir-li. Passa una llevaneu. Més feina. Cap al tard la temperatura es desploma. Es fa fosc. Com és que no torna? Al Frederic se li ha escapat el bus i puja a peu cap a casa. A veure si prendrà mal. Però en aquell moment recordo amb un somriure que no cal patir: el Picàbia no existeix, va morir al final del meu llibre quan va descobrir -o justament pel fet de descobrir- que no era una persona real sinó un personatge. I al mateix moment que penso això, una llevaneu passa pel seu costat i el deixa colgat de neu. El Frederic Picàbia desapareix per segon cop, no sé si definitivament. La veritat és que el trobo a faltar. Em recorda que jo tampoc no soc res més que un personatge secundari. Som titelles, màscares, figurants al fons de l’escena. Junts construïm un formigueig incessant sota la nevada, movent-nos nerviosos d’aquí cap allà, posant cadenes, palejant, explicant-nos batalletes intranscendents. Com al Picàbia, i malgrat els inconvenients, la neu ens agrada.