x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Els consells dels “bons amics”

La nacionalitat és una qüestió d’Estat, que és qui determina les condicions per obtenir-la, que no és cap tipus d’obligació sinó una opció lliure, subjectiva i totalment voluntària
Actualitzada 27/01/2019 a les 06:54
Darrerament, a Andorra, ens arriben de l’exterior d’arreu tota mena de consells, d’orientacions, de pautes de com hauríem de fer les coses aquí.
Jo, en principi, pel fet que imagino que són de bona fe, i sense cap intenció segona, tercera o quarta, els ho agraeixo profundament. Només mancaria no ser agraït, la qual cosa no deixa de sobtar-me i, sovint, deixar-me com un tòtil.
Però, és clar, com que estem en “estat de globalització”, cal escoltar i emmagatzemar consells. El darrer que m’ha arribat és el d’un diputat lusità
–em refereixo a Portugal– que deia l’altre dia textualment el següent: “Obligar a renunciar a una nacionalidad a una persona que se siente parte de dos países es un procedimiento violento”, referint-se, és clar, al fet que quan hom opta a la nacionalitat andorrana, forçosament ha de renunciar a l’original o l’anterior de la qual és titular.
Romanc astorat, perplex. Penso que tot és dialogable, defensable, producte de reflexió i que qualsevol qüestió és debatible i si fos cas, prendre les decisions oportunes. Però, Déu meu, d’entrada, és de primer de dret (bé, de 5è) que la nacionalitat és una qüestió d’Estat i és el qui determina les condicions per obtenir la nacionalitat, que no és cap tipus d’obligació, és una opció lliure, subjectiva i totalment voluntària, sotmesa és clar a les condicions que determina l’Estat. I entre aquestes condicions pot haver-hi la d’haver de renunciar a una o diverses nacionalitats. Però mai no és quelcom violent, si no són règims totalment totalitaris. Però aquí estem en democràcia liberal representativa.
Si hom “se sent ciutadà del món” i se sent no de dos, sinó de milers de països perquè hi ha viscut, els coneix, els estima o el que sigui, forçosament n’hauria d’escollir una per no ser un apàtrida. Ara, se sent menys això de ciutadà del món, però fa uns anys Déu ni do!
Tothom volia pertànyer al planeta global, com si per altra part no en formessin part. Per tant, era o és un procediment violent haver de renunciar a tantes i tantes nacionalitats? O més aviat –tot i sentir-se universal– escollint-ne una, complint les regles de joc pertinents, és entrar en un procediment violent?
Jo admiro França, Itàlia, Espanya, Grècia, Txèquia, i per força no puc –a part que no voldria– gaudir de les seves respectives nacionalitats, la qual cosa em comportaria el fet de diluir-me, ser una mena de moble dins d’un contenidor que va de port a port.
Em recorden les aventures de corsaris, pirates i tropes angleses, franceses o espanyoles.
Imagino que el tal diputat portuguès ho ha exposat amb tota bona fe, però em sembla que ha pixat fora de test.
En tot cas, els qui se senten de dos, tres o més països i són obligats a renunciar a un dels seus passaports alhora, deuen patir moltíssim. Penso que es pot estimar moltes coses, sense tenir en compte el passaport. Que cal parlar de tot, ben entès, però amb idees clares, sobretot, i més en un país tan petit com Andorra.
En tot cas, gràcies pel consell, Sr. Diputat, i sobretot pel fet que pateixi que alguns hàgim estat obligats a entrar a un procediment violent per part de l’Estat, en aquest cas l’Estat andorrà.
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477