x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

La neu i el seu coixí

Ets benvinguda, i sempre ens renoves la il·lusió primera de quan érem canalla
Actualitzada 25/01/2019 a les 21:32
S’ha fet esperar però ha arribat sense recança i s’ha mostrat abundosa i generosa, perquè ens hi puguem esplaiar. Arriba la neu passades les festes nadalenques, amb els pessebres més verdosos que blancs. Ara sí que, fins a la Candelera, els caminois i els teuladins de les cases del pessebre, i els ramats i la cova dels pastors, veuran la neu. Ajaçats a la vora del foc, amb el tapaboques abrigant-los l’esquena, majorals i rabadans sentiran xiular el vent a fora i veuran l’estelada espurnejant el cel. La Lluna, mentre no minvi del tot, posarà el seu vel argentat sobre la llana de les ovelles i sobre el rierol glaçat i entrarà a l’ull del pou per adormir-s’hi.
Benvinguda, neu, que ets miroia d’esquiadors i fas por al doctor Josep Maria Mata-Perelló, per les relliscades inesperades, resultat de quan passes la nit a sol i serena i el fred et converteix en crosta de gel. Aquesta és la part més empipadora de la teva presència, perquè la flonjor delicada de quan caus es converteix en rellisquent duresa de mal rompre. Hi ha qui no et pot veure i et té entravessada, perquè condiciones feines d’obra i l’anar i venir amb els cotxes, acostumats a sortir de casa i fer-los servir a discreció. Però ets benvinguda, i sempre ens renoves la il·lusió primera de quan érem canalla i ens alegraves el despertar. I et mirem delitosos que t’allarguis, que duris, que no paris de caure. I darrere els vidres vas entapissant les línies de cases i carrers i perfiles l’horitzó de les crestes i les cimes. I t’adorms quan ja has dansat prou i ens fas adormir en el teu coixí, tan extens fins a la llunyania i tan concret que en fas alhora capçal de bressol proper i casolà.
La neu i el seu coixí en màgica aparença. La blancor més blanca de totes, la més pura, la més nítida, la més nova i la més intacta blancor. Ja el verd de les cols et parla i espinacs i porros i pastanagues i escaroles t’agraeixen el mantell. Quan t’hi fonguis, perlejaràs les seves fulles i quan de l’hort passin a taula, notarem el gust de la neu i la fredorada a la boca i ens semblarà una menja de les primeres que tastaren els humans, amb el toc vivificant, invisible, de l’aigua. I quan fondràs ja pertot, i t’aniràs aprimant fins a fer-te fonedissa, mullena a la terra i humitat dolça en l’escalfor del sol, ens parlaràs des del broc de la font o des de la llera del riu crescut, de la Valira que, pobra, tanta set té d’aigua i d’aigua neta. Quan serà ja un record, t’esperarem altra vegada, i ens parlaran de tu, de com voltes per altres latituds, al nord, o a l’altra banda de l’Atlàntic, pintant els mapes del temps i altres paisatges.
La neu i el seu coixí ens és reparadora. Ens fa notar, com bé diem, aquella pau que porta el silenci blanc. Tot blanc, com si res de dolent existís, com si la malícia quedés foragitada, com si els sorolls molestos i entorpidors quedessin esmorteïts o s’acabessin. Dormim en el coixí de la neu, hi dormen els nostres sentits i els nostres sentiments. Com les anyades, les nevades marquen osques en la nostra pell, motivant-nos el pas, afegint temps a l’esquena, al bagatge de la vida i temps per a l’avenir. I en el coixí de neu, somiat en el caliu de la llar, ens hi acompanya l’aigua que serà nodriment i puixança quan la fosa es desperti en allargar-se el dia. I ens hi acompanya la solitud de l’ampla calma dels calms solitaris, allà dalt a Ramonet i Claror. Com ens hi porta el pensament! Com ens hi atrau la força de segles i segles de petja humana! Potser, encara, la neu ens fa retornar amb alegria als orígens, com s’alegren llops i gossos amb la nevada, que els aviva l’atàvica recordança de l’empaitar les preses seguint-los el rastre feixuc que les fa més abastables. Potser nosaltres, sense ser-ne conscients del tot, també en la nevada tenim llampegades primerenques del viure antic, espurnes vitals, renovellada força i sensacions.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts