És la pròpia condició humana la que molt probablement fa que no hi hagi ni un sol model de societat emparat sota una ideologia política concreta que hagi estat un model d’èxit. La crisi de valors que vam començar a patir al món occidental amb l’entrada en escena del neoliberalisme de Reagan i Thatcher com a màxims exponents, amb el fracàs del socialisme reconvertit en socialdemocràcia per abraçar-se al capitalisme i l’enfonsament d’una determinada praxi dictatorial del comunisme que no ha donat resposta al benestar dels ciutadans, tot plegat amb le pas dels anys i l’aprofundiment de les diferències socials ens ha portat on som ara, situació de la qual alguns polítics més populistes en surten beneficiats, cert, però també, i sobretot, el poder a l’ombra, el capital, que tan bé sap moure’s entre bambolines. Perquè no ens enganyem, el poder polític està supeditat al poder econòmic (local i internacional) i mentre això sigui així, no viurem ni grans revolucions, ni grans canvis, sinó que ens mourem en la inèrcia i els corrents que marqui el capital. Poc marge de maniobra, poca sobirania i, cert, només gestió, no pas política. Això provoca que a poc a poc la ciutadania no se senti representada i, per tant, deixi de tenir sentit dir-ne democràcia representativa amb uns partits supeditats. Aleshores és quan un ha de saber sobreposar-se i en lloc d’optar per més individualisme, el que volen les elits, treballar per ser més col·lectiu, en tot el sentit de la paraula, i així aconseguir més democràcia, precisament la que fa por a les elits.