x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Entre racionalitat i populisme (I)

Diluïda pràcticament la ideologia marxista i l’afebliment de les ideologies històriques, cada vegada són més nombrosos els votants que en cada elecció canvien el seu vot
Actualitzada 22/01/2019 a les 20:54
En ensorrar-se la Unió Soviètica a començament de la dècada dels anys 90 del segle passat aflora, en el món occidental, una mancança de confiança estable entre els electors i els polítics. Fins aleshores es veia el comunisme com una amenaça per a occident, i la majoria d’electors de cadascun dels estats s’identificava amb un partit marxista o en algun altre que se li oposava, i li romania fidel a l’hora de donar-li suport electoral. Avui, diluïda pràcticament la ideologia marxista i l’afebliment de les ideologies històriques, cada vegada són més nombrosos els votants que en cada elecció canvien el seu vot. Les enquestes d’opinió demostren l’increment del nombre de persones que refusen identificar-se amb un partit en concret.
Aquesta desafecció es fa encara més evident estudiant les xifres dels afiliats. Segons David van Reybrouck (Tegen verkiezingen, Actes Sud, 2013), en els estats membres de la Unió Europea solament el 4,65% de mitjana dels electors estan afiliats a un partit.
El conegut periodista Alain Duhamel, la setmana del 28 d’octubre del 2018 escrivia al diari francès Libération que “els partits polítics clàssics no són res més que la resta del que van ser. El partit comunista va tenir 700.000 afiliats a França. Avui no arriba ni a la dècima part. En cert temps va estructurar una bona part de la societat francesa, avui es troba encongit a l’entorn d’un aparell obsolet”.
Si cada dia més els ciutadans desestimem adherir-nos a òrgans que se’ls suposa ser els principals actors del sistema polític, quina incidència tindrà en el futur sobre la legitimitat de la democràcia? Si a Europa els partits són les institucions que inspiren menys confiança, quina és la gravetat de la situació? Com és que els mateixos partits solament se’n preocupen de manera esporàdica?
Pel que fa a la ciutadania no afiliada succeeix el mateix. En els darrers trenta anys s’ha accentuat l’onada de despolitització sense perdonar cap categoria social. Molts ciutadans confessen sentir-se poc seduïts per la vida política. No els interessa llegir els programes electorals i no confien deixar el país a les seves mans. Avui, quatre francesos de cada deu es declaren poc o gens interessats per la política (Gilles Lipovetsky, De la ligereza, Ed. Anagrama, 2016).
Aquest allunyament de la cosa pública, la desconfiança en els polítics i les institucions representatives, trenca el clàssic equilibri de poders propi d’una democràcia representativa. La desconfiança més l’embranzida de l’individualisme, deixa buit el mateix concepte de política, que sempre és un exercici a mitjà i a llarg termini i encarrila el ciutadà perquè opti pel curt termini, que és gestió i no política.
A poc a poc la democràcia representativa es veu substituïda per la democràcia reivindicativa. El poder del carrer substitueix els poders legislatiu i executiu, donant més protagonisme al poder judicial, del qual s’espera una major eficàcia. Això fa que s’obri un camí que condueix directament cap a l’autoritarisme, ja emprat per Mussolini com a estratègia per assolir el poder (Zygmunt Bauman i Carlo Bordoni, Estado de crisis, Ed. Paidos, 2016). L’expansió dels nous cor­rents populistes facilita que la història es repeteixi.
Entretant s’elucubra entre la divisió entre dretes i esquerres, entre conservadors i progressistes. Malgrat les asseveracions electoralistes plasmades en el programa electoral –que poca gent llegeix–, a la pràctica, la seva implementació vindrà condicionada, en gran manera, pels mercats financers i els tractats de la UE o altres condicionaments exteriors, sobre els quals els elegits tindran poca o nul·la incidència. El sentiment dominant és que, en l’àmbit local, la dreta fa polítiques d’esquerra i a l’inrevés, l’esquerra en porta a terme de dretes. Pierre Manent afirma que “assolit el poder, la dreta abandona la nació i l’esquerra el poble”.
El 28 d’octubre passat el periodista Iñaki Gil, en la crònica en el diari espanyol El Mundo, asse­nyalava encertadament que “la línia divisòria entre dretes i esquerres ja no és única”, i citant Duhamel afegia que “avui hi ha altres fronteres: europeistes contra nacionalistes, ciutadans de metròpolis dinàmiques o rurals abandonats, llicenciats conquistadors o cercadors de treball mal qualificat, laics o religiosos, bar­ris pròspers o perifèries deshe­retades, minories religioses, ètniques, sexuals, socials, geogràfiques”. És a dir, tot un calidoscopi líquid, incert i enigmàtic que hauria de fer pensar els aspirants a polítics.
En el segle passat els partits volien ser encara un reflex de les classes socials. Avui, és el contrari. Hi ha el sentiment que imposen a la societat civil una barreja. Pocs són els electors que puguin definir les diferències ideològiques entre, per exemple, el liberalisme i el neoliberalisme, entre una socialdemocràcia i una democràcia cristiana, o encara entre una democràcia social i un social liberalisme, etcètera.
Per a molts joves, escriu Joaquín Estefania en el pròleg de l’obra Derecha e izquierda, de Norberto Bobbio (Ed. Alfaguara, 2014), “la política tal com se la coneix (i l’esquerra que la practica) ha deixat de ser una activitat articulada, una recerca de solucions que s’assoleixen per l’esforç, l’estudi dels problemes i d’un elaborat discurs, sinó que es fonamenta en un desig de fer coses, d’actuar i inclús de barallar-se, perquè els altres se n’adonin, o fins i tot per donar una lliçó al contrincant”. El propi Bobbio (filòsof i polític destacat del socialisme italià, i membre de la resistència antifeixista) conclou en el seu treball que “és inútil seguir dividint l’univers polític seguint el criteri de les ideologies contraposades quan ja no existeixen” (pàgina 47).
En aquest segle XXI l’estratègia electoral reposa més sobre la construcció d’imatges suficientment difoses, en què la perso­nalitat dels líders ocupa un lloc preeminent per damunt les promeses de polítiques concretes. L’escenari públic es veu administrat per un conjunt d’especialistes en màrqueting, experts en comunicació i sondatges d’opinió, mitjans de comunicació escrits i audiovisuals, on és difícil trobar un llambreig representatiu de la societat. Malauradament el ciutadà té la sensació que els homes polítics arriben al poder pels seus talents mediàtics i no perquè siguin socialment coincidents amb els seus electors, o si més no, pròxim a ells. El distanciament s’accelera entre els governs i la societat, entre els representants i els representats, en tant que l’endogàmia de la classe política prospera.
5
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477