Mesures socials exprés

La ciutadania, les classes mitjanes del país, s’han concentrat al rovell de l’ou de la capital, manifestant-se i fent sentir un malestar que ja romania latent i enquistat. Els motius de queixa són clars i precisos però al mateix temps variats i dispersos. La descompensació dels salaris enfront de l’encariment del cost de la vida, la problemàtica del sofriment davant dels lloguers abusius, el suplici de les pensions de jubilació insuficients, fan replantejar la sostenibilitat i el bon tarannà de la nostra societat. Si hi afegim el xoc institucional que representa el debat de l’avortament versus el Coprincipat, ja tenim servit un còctel barroc. L’eina implacable de les xarxes ha revitalitzat la concentració i l’acte s’ha fet viral fomentant una reacció en cadena. Aproximadament mil cinc-centes persones empre­nyades i aplegant-se al passatge Biscairet no és gens menyspreable, no és cap co-nya i tampoc no és un tipus d’acte que acostumi a reproduir-se de forma redundant a Andorra. Tot això ha agafat de sorpresa i amb el peu canviat un Govern que entona els cants de sirena, que tanca un llarg cicle de vuit anys i que prepara un lífting regenerador, segons diuen els experts. No obstant això, l’executiu, davant d’aquesta pressió real i palpable i amb l’ull viu observant la contesa electoral al tomb de la cantonada, ha activat en una reacció meteòrica sense precedents, tot un catàleg de mesures que, tot sigui dit, han aturat l’incendi, posant-hi tallafocs. L’oposició, ella també sorpresa, parla de mesures matusseres, de rentats de cara puntuals, de reaccions que arriben tard... La reacció fulminant de l’executiu és de lloar però no es pot governar a cops de timó, amb estira-i-arronsa i amb reaccions viscerals. Podem extreure un fet positiu a la situació i és que gaudim d’una ciutadania madura i crítica, jo no ho havia dubtat mai, que s’atreveix a sortir al carrer cívicament, quan toca.