Casualitats de la lletra impresa: Manel Cusachs tancava la seva Tribuna d’ahir afirmant que el treball “ens fa sentir-nos útils”, i dimarts, el filòsof Antonio Fornés, entrevistat a La Vanguardia, defensava que “la filosofia és valuosíssima perquè no serveix per a res”. És a dir, perquè és inútil. És el mateix qualificatiu que sovint s’atribueix a les arts (tret de l’arquitectura, que, per a la nostra dissort, se sol considerar més com un ofici tècnic que com una de les arts clàssiques), o a la majoria d’activitats plaents que no aporten cap resultat mesurable crematísticament, o, fins no fa gaire, també a aquells esports que encara no havien esdevingut mercaderia per al consum de masses (potser per això mateix Lionel Terray va encapçalar la seva biografia com a alpinista amb el títol de Conqueridors de l’inútil). Si Fornés té raó, capgirant el seu sil·logisme es pot concloure que, paradoxalment, allò que considerem útil no té, en realitat, i exceptuant potser determinades funcions imprescindibles per a la vida, gaire valor. La qual cosa, d’entrada, resulta difícil d’acceptar en la societat industrial en què vivim, basada en la idea d’un creixement econòmic i d’un consum il·limitats, però que, en canvi, resultaria una veritat evident en aquelles societats preindustrials que encara perviuen al planeta. És cert que, des del nostre punt de vista, nosaltres pensem que gaudim d’un grau de benestar infinitament més alt. Tanmateix, ara que tant es parla de la necessitat de canviar els sistemes de producció, potser fora bo demanar-se també si no ens convindria començar a reivindicar tot allò que considerem inútil malgrat que ens fa més humans.