Envellim o ens fem grans?

Per raons personals i amicals, darrerament, freqüento sovint alguna residència de persones grans d’Andorra. I m’he adonat que cada dia, a Déu gràcies, la vida s’allarga. I les nits. I que d’ací a uns anys, la meitat de la població activa almenys a Andorra haurà de cuidar les persones més grans. Així ho indiquen sociòlegs, metges, psicòlegs, els que en “saben”, diuen. D’aquest fet en suren unes quantes reflexions, al meu entendre, algunes colpidores, altres de molta tendresa, i altres que mereixen una profunda anàlisi dels representants polítics, abans de prendre decisions. Molt sovint la nostra societat s’ha refugiat a considerar les persones només consumidores i productores. Però hi ha una altra societat possible, la que es fonamenta en la dignitat personal. La societat de les persones amb la seva inalienable dignitat.

D’entrada, s’haurà d’insistir en l’educació. Educar els joves que de la mateixa manera que ells cuiden dels seus, a ells un dia els hauran de cuidar de la mateixa o d’una altra manera, però sí, cuidar-se’n. I això, fins ara, que jo sàpiga no s’havia dit gaire. No ens havien dit que envelliríem més. Educar en aquest cas no significa il·lustració, sinó saviesa. I no n’hi haurà prou amb residències i amb la iniciativa de l’Estat, caldrà el factor humà, el fonamental, el que dona sentit a l’existència i a la convivència. Educar-nos per cuidar i alhora preparar-nos per a ser cuidats. Saber envellir significarà ser apte per ser cuidat. Com ser adult, significarà començar a aprendre a cuidar.

I serà també –més enllà de l’ofici– qüestió bàsica la vocació, un humanisme restaurat, una nova tasca eficientment considerada i remunerada, això sí... Però tenir clar que cuidar no significa treure la pols, sinó tenir cura de ser humans. No som andròmines.

Avui, immersos en un món més estrafolari que altra cosa, llançat a una competitivitat enorme, moltes vegades ridícula i absurda, no és fàcil envellir, però jo gosaria dir més: que no és gens fàcil ser persona, avui. Aquest és l’esperit del temps que diuen els alemanys?

El millor que ens pot passar en un món com l’actual del qual ningú pot ser suficientment bruixot per endevinar els seus termes és, com diu Plensa sovint, “envellir, sempre que això signifiqui alliberament de moltes coses”, i que atorgui valentia; pots oferir molt, sempre que no perdis el cap, sempre que estiguis ben cuidat i acaronat, i poder posar records vius al temps viu, i que com a ciutadans no ens converteixin en simples electors, que som persones, persones que es projecten com a tals políticament en la vida comunitària. Els nostres polítics actuen sovint com si el poder fos dels qui guanyen les eleccions. I no és així: les institucions polítiques no són dels qui guanyen les eleccions. Són del poble. Però cal que el poble, el cos polític, no abdiqui de la seva responsabilitat ni del seu dinamisme comunitari. La política al servei de les persones, no a l’inrevés.

Envellir és també un dret del poble que cada dia caldrà cuidar més, i per això caldrà educar la gent jove per cuidar els més grans, i d’aquesta manera ells seran conscients que també hauran de ser cuidats. Per aquí va el món. I el capitalisme –el civilitzat i el cruel, si és possible distingir-los– sempre tan atent als guanys, ho sap. Si ha conquerit els joves, com no ho farà amb els vells? El que no podrà comprendre mai el capital, però, és que ser internacional no vol dir ser universal. “Per ser internacional ho copien tot, però com més aprofundeixes en els teus orígens més a prop ets dels altres: perquè comparteixes la memòria essencial”, així ho diu també el Plensa. Jo penso el mateix.

A més d’ofici, i d’habilitat, per saber envellir cal molta saviesa, observació, manca de ridícul, cert humor (difícil, a voltes), i no posar terminis o fronteres televisives. El que ha de fer tota persona normal, adulta, però si envelleix, encara una mica més. Humor, ironia, cert escepticisme no agrós i, malgrat tot, saber que la vida és un regal, haurien de ser la clau d’una existència digna per a les persones adultes i grans.

Cal així mateix que els nostres pretendents electorals també ho comprenguin, que imagino que després de tant temps de pensar en programes polítics ho deuen tenir claríssim, oi? O encara no és així?

És bo, de tant en tant, envellir entre els que envelleixen: és una de les lliçons a estudiar entre els pretendents polítics. No cal posar-ho en un programa electoral de paper cuixé. Cal practicar-ho. Res més!