S’ha d’agrair a Macron, i als seus serveis diplomàtics, que hagin respectat, de moment, el paper que li dona la Constitució en tant que Copríncep i que en una resposta parlamentària traslladi a la sobirania del poble andorrà el fet de decidir sobre la legislació en el tema de l’avortament. No ha de ser fàcil saber combinar dos barrets tan distints: el de president d’una de les repúbliques garants dels avenços més socials amb el respecte vers el paper que li dona la nostra Carta Magna, on clarament situa el poble andorrà com a sobirà de les seves decisions, tinguin les conseqüències que tinguin. Cap paraula de més en el seu posicionament públic, al marge d’un “estarem atents” a l’evolució del debat, ni cap amenaça com les que en el seu dia vam rebre d’un altre Copríncep francès, Nicolas Sarkozy, en matèria fiscal, o les que darrerament ens arriben de forma directa o indirecta des del Palau Episcopal, el Vaticà i el mateix Govern i la majoria que li dona suport. Les amenaces, o les paraules que exerceixen una desmesurada pressió que acaba condicionant una decisió, vinguin d’on vinguin, són un gran error. Perquè tensen, perquè són enteses com una ingerència, perquè el debat es contamina i perquè, tinguem-ho clar, a la llarga provoquen l’efecte contrari al desitjat per l’amenaçador. El més normal, en societats democràticament sanes, és que els debats, per molt complexos que siguin, es produeixin en la més absoluta de les normalitats, apassionadament si cal, però respectant sempre que qui acaba tenint la paraula final és el poble, on rau la veritable sobirania.