Ostres, em sap greu! Això que et toqui fer la columneta la revetlla de Nadal és una murga. Fa estona que miro d’escriure alguna cosa que tingui a veure amb el caliu d’aquestes dates, amb desitjos de germanor i concòrdia –que és el que toca– i no hi ha manera de sortir del tòpic. Les festes s’han anat desdibuixant fins a perdre l’essència, com la perd tot allò que s’allarga de forma artificial. Perquè sí, Nadal només n’hi ha un, però nosaltres des del novembre estem perpetrant nadales i fent llistes de regals, lots i amics invisibles. I el pitjor del cas és que avui ja estem farts de sopars, saturats de família, escurats de gastar i enrocats en l’enyor dels que no hi són. I encara no ha començat.
El pitjor del cas és que sí que m’agrada el Nadal. Entenc tots aquells que defugen les festes –i tenen tots els arguments per fer-ho– amb coneixement de causa. Però quan t’agrada una cosa, t’agrada, encara que l’entorn no t’hi convidi. M’agraden les taules ben parades, compartir rialles, anècdotes i regals, viure la màgia a través dels més petits... perquè el Nadal, més enllà dels embolcalls que li hem anat posant amb els anys, no és més que un recordatori. Una manera de dir-nos que ens tenim els uns als altres, que l’amor no ho cura tot, però que hi ha poques coses millors que sentir-se a recer, prop de qui estimes. Que estem vius, i que l’alegria de viure la devem als que ja no hi són. Que cal donar les gràcies cada dia, perquè malgrat tota la feina que ens queda per fer, malgrat les dificultats, els contratemps i les misèries, sempre hi ha una llum, que és nostra, i és compartida.