Enmig del clima d’enfrontament i tensió que estem vivint, i tenint en compte que entrem en època de pau i conciliació, apostem per construir ponts sòlids per travessar el que semblen penya-segats insalvables. Obrim noves vies entre la frondosa vegetació que ens separa i apaguem els focs que l’odi i els que l’aviven encenen cada dia a les pàgines dels diaris. No hi ha victòria sense renúncies, és cert, però l’entesa només, pot arribar a través de les concessions. Les postures extremes tendeixen a incendiar i els immobilismes no permeten avançar. Les protestes com les d’ahir a Catalunya s’han d’entendre com la voluntat d’un poble de fer sentir la seva veu. Confondre el dret legítim a manifestar-se amb el terrorisme és més que demagògia, és una voluntat inequívoca i malintencionada de buscar la confrontació violenta i fomentar l’odi. Llibertat d’expressió per a tots, és clar, però seny. Enmig de les aturades i manifestacions que aquests dies viu el país veí entenc les crítiques d’aquells que es veuen afectats pels talls i les cues que es vivien ahir però han de fer l’esforç d’enlairar la seva mirada per veure que el dret dels altres a protestar és legítim. Han de poder fer visible una protesta, sempre que sigui pacífica, i mobilitzar-se en un moment en què els mitjans de comunicació centren la seva atenció a Catalunya i l’impacte és més fort. Res és gratuït ni té cost zero. S’ha de ser conscient que per arribar a bon port s’han de perdre plomes. En el camí de la suma sempre hi ha alguna resta.