Mil·lenari d'Oliba episcopus de Vic

Quan ara fa vuit anys celebràvem al bisbat d’Urgell els mils anys del bisbe Ermengol, que ho fou des del 1010 al 1035, teníem un ull posat en el que seria, vuit anys més tard, el mil·lenari d’Oliba com a bisbe de Vic. Les dues figures, Sant Ermengol i Oliba, destaquen en la primera meitat del segle XI com a impulsors principals de tota una sèrie de reformes i accions encaminades a enfortir els seus termes episcopals, arrelar la fe i millorar les condicions de vida del poble. El record que ens ha arribat dels dos prelats, mantingut viu durant mil anys, ha estat agombolat per la seva obra material, en forma de construccions de temples i monestirs, de camins, ponts i pontarrons, i per la seva labor espiritual i també política. Eren temps, els seus, d’afermament dels respectius comtats, de lligams familiars, i de mantenir i reconquerir les terres meridionals, ocupades pels sarraïns. Oliba, fill dels comtes de Cerdanya i Besalú, Oliba Cabreta i Ermengarda d’Empúries, i Ermengol, fill dels vescomtes de Conflent, Bernat i Guisla de Lluçà, responien a la manera de governar i de passar al davant de les famílies comtals i vescomtals. Els Cerdanya, a part d’Oliba, tenien quatre fills més, el mític Bernat Tallaferro, comte de Besalú i de Ripoll, mort ofegat en travessar el Roine; Gifré II, comte de Cerdanya, retirat el 1035 a sant Martí de Canigó; Adelaida, de qui no se’n coneixen detalls i Berenguer, bisbe d’Elna, mort l’any 1003 a la batalla d’Albesa.

Oliba fou nomenat bisbe de Vic ara fa mil anys, el 1018. La seva personalitat però, feia temps que lluïa, com a abat i impulsor dels monestirs benedictins de Sant Miquel de Cuixà i de Santa Maria de Ripoll, així com ho seria del de Santa Maria de Montserrat el 1026. Home de cultura i considerat, com sant Ermengol, pater patriae, arribava a bisbe de Vic a les primeries de 1018, havent mort el bisbe Borrell a final de 1017, que ho era des del 1010, com sant Ermengol. El vigor i l’entrega que havia demostrat Oliba com a abat, es mantindria durant els 28 anys que seria bisbe, fins al 1046. I ja de bon començament va saber procedir i intercedir per calmar les pretensions d’altres comtats al relleu del comte de Barcelona, Ramon Borrell, mort a començament del 1017, i amb un hereu que tot just tenia 11 anys. La seva mare i comtessa vídua, Ermessenda de Carcassona, segurament va ser la valedora per situar a la mitra de Vic un home de seny com Oliba, temerosa que amb el comte hereu tan jove no els inquietessin les pretensions, que hi eren, dels comtes de Besalú, de Cerdanya i d’Empúries sobre el casal de Barcelona. El comtat d’Urgell, fort en terres i en vàlua, mantenia un to d’equilibri i ponderació, influït pel tarannà del bisbe Ermengol, parió amb el procedir d’Oliba. Aquest darrer, encara que fos també un Cerdanya, era impregnat d’una prudència i un saber obrar que van fer respirar tranquil el país en acceptar la càtedra de Vic.

Per resumir l’empremta que Oliba tingué en aquells primigenis temps que conformarien, mercès als bisbats i als comtats, el que seria Catalunya, anem a raure justament el llibre L’obra social i política de l’abat-bisbe Oliba, d’Esteve Albert, publicat per Rafael Dalmau a Barcelona l’any 1966. Escrivia l’Albert: “Tots aquests i pocs més, amb una visió àmplia i elevada dels problemes del seu temps, convertiren el petit país adolorit i invertebrat, immers en un mar de confusions, en un poble pròsper, ferm, compacte, ardit i puixant, que per les seves lleis i costums se situà a l’avantguarda d’Occident, en el breu transcurs d’un quart de segle. Les bases sobre les quals bastiren la sòlida estructura social i jurídica foren: la protecció al treballador, al comerciant i al desheretat; l’estímul a les assemblees populars legislatives; l’establiment d’una acció judicial equitativa; el millorament de les forces armades; l’impuls a les contruccions i obres públiques; la repressió de la rapacitat dels poderosos i la repressió de la immoralitat.” Tot seguit, Albert fa llistat dels qui al costat del bisbe Oliba en foren promotors: el bisbe Berenguer d’Elna, el bisbe Ermengol d’Urgell, el bisbe Pere de Girona, l’abat Ponç de sant Serni de Tavèrnoles, el jurista Ponç Bofill Marc, compilador dels Usatges de Barcelona, Gombau de Besora, veguer d’Osona i conseller de la comtessa vídua Ermessenda, Arnau Mir de Tost, nebot del bisbe Ermengol, Eribau de Cardona, vescomte d’Osona, que succeiria sant Ermengol, i els Lluçà, els Balsareny, els Cervelló, els Alentorn i els Cabrera, vescomtes de Girona.

Per apropar-nos encara més a la figura del bisbe Oliba, podem anar fins a Vic en aquestes festes nadalenques i visitar en el seu museu episcopal, l’exposició Oliba episcopus, feta en motiu del mil·lenari i comissariada per Marc Sureda, qui és competent conservador del Museu Episcopal de Vic. Oberta fins al 10 de febrer de l’any vinent, és una exposició completíssima d’objectes i obres de l’època del bisbe Oliba, amb un discurs que ens amara de la història i religiositat d’aquells temps de fa mil anys, on s’afermaren els espais de convivència i de fe que tenim encara avui dia.

Que tingueu un Bon Nadal!