Frases

Hi ha frases que ens persegueixen, que s’entesten a mirar de petrificar una etiqueta. Andorra és un carrer –vet aquí una, expressada des de fora, i que déu n’hi do com s’ha combatut en els darrers anys. A Andorra no fan mai res i quan fan alguna cosa, les fan totes el mateix dia –vet aquí una altra, en aquest cas de cultura i expressada pels de casa i que també s’ha superat força en els darrers temps, no perquè ens coordinem gaire millor sinó perquè la benvinguda explosió de l’oferta cultural fa inevitable que hi hagi coincidències. I acabem amb una altra: a Andorra no es manifesta ni Déu. Deixant de banda que Déu, déu n’hi do com es manifesta a Andorra, ves que no estiguem també en vies de superació d’aquesta darrera frase. Feia molt estrany, si més no, veure mil persones –o les que fossin– l’altre vespre davant de l’Escale i que el motiu no fos una performance turístico-consumista o la cavalcada de Reis, que són els dos focus principals d’agitació de masses a casa nostra. Fa molt estrany també veure tres manifestacions multitudinàries en el mateix any. Molts tornaven a ser funcionaris, molts tornaven a ser mestres –hem sentit aquests dies–, però de ser així només serviria per començar a erosionar una altra de les frases top, aquella que diu que aquí tothom només mira pels seus interessos. En qualsevol cas, sembla que la protesta al carrer comença a quallar com a una forma normalitzada d’exercici dels nostres drets polítics. Si anem perdent frases, però, hauríem de substituir-les per d’altres. Consolidar les manifestacions com a pràctica habitual d’acció política necessita de noves actituds: per part dels manifestants, acceptar amb normalitat que malgrat et manifestis, no et facin cas; per part dels governants, requereix, en canvi, acceptar aquesta forma d’acció política com a una via legítima per canalitzar el malestar social. Aquest cop no s’ha criminalitzat la protesta per ser protesta i s’ha parlat de respecte en comptes de “mals andorrans” –bé, és un pas endavant– però s’han continuat tergiversant els motius i les distàncies reals entre allò que uns reclamen i el que els altres legislen, i s’han introduït restriccions fonamentals a aquest dret tan respectuós a la legislació. El carrer ha arribat per quedar-se però encara ens queda molt per aprendre.