Política

Entre les idees més impopulars que acostumo a defensar, una de les menys agraïdes és la reivindicació d’aquells que han optat per representar-nos i dedicar-se a la discussió dels afers públics i a la presa de decisions sobre problemes compartits –ho facin amb més o menys encerts, amb més o menys interessos ocults–. És cert que molts polítics no ajuden a dignificar-se a si mateixos i que la distància que molts ciutadans senten respecte a les institucions està molt sovint justificada. Es tracta, però, de defensar “els que es dediquen a la política” en genèric, no en particular, de defensar la política, no els polítics X, i de preservar-la dignificada i prestigiada, perquè la continuem necessitant, perquè hem d’aspirar sempre a ser representats de la millor manera possible i si ens carreguem les bases que possibiliten un bon exercici de la política simplement perquè els que hi ha ara no m’agraden o no ho fan bé, ens estarem privant de la possibilitat de tenir millors representants demà. Així, entre d’altres, he defensat que demanem un millor sistema polític i no carregar-nos la política, que els que es dediquin a la política percebin salaris elevats –dignes de l’enorme responsabilitat de la tasca i no de com l’exerceixen alguns–, i he mostrat la meva ferma oposició a una llei de responsabilitat política que persegueixi més enllà de les urnes els polítics que s’equivoquen en la presa de decisions. Ho continuo pensant. I ho continuo defensant contra la marea populista que demana tot el contrari. Per això m’enerva profundament l’article 11 de la flamant llei qualificada de seguretat pública, que carrega la responsabilitat subsidiària dels possibles danys ocasionats en una manifestació als convocants. Perquè la vessa de ple. Perquè els drets fonamentals com el de manifestació no s’haurien de regular mai des d’una llei de seguretat, perquè l’esfera de la política és molt més àmplia que l’arena institucional, perquè és el súmmum del cinisme que els polítics professionals demanin als polítics amateurs unes responsabilitats que mai han acceptat per a ells mateixos, i perquè desincentivar les manifestacions –un efecte directe de l’article 11– és empobrir la nostra democràcia, limitar la nostra capacitat d’acció política i laminar els nostres drets fonamentals.