Festejant la pubilla andorrana

L’Antoni Pol, arquitecte conegut a bastament per la seva implicació constant i ja molt duradora en el temps en el món cultural i social del Principat d’Andorra, promou la creació d’una àrea econòmica especial Andorra-Pirineus. Ho fa conjuntament amb Joan Ganyet, arquitecte igual que l’Antoni Pol, però més conegut com a persona que va ser alcalde de la Seu d’Urgell des de l’any 1983 fins al 2003. Tots dos, a començament de desembre presentaven a la Llibreria La Puça l’anomenat Manifest dels 300, que són les tres-centes persones –en realitat 302– que l’han signat, “persones significatives d’Andorra, l’alt Pirineu català, l’Arieja, i dels Pirineus Orientals”, segons afirmen els promotors. El text del manifest ha estat entregat a Sindicatura i més endavant serà entregat al Govern, els comuns, les ambaixades d’Espanya i de França i a institucions “significatives” del país i dels territoris que inclou aquesta proposta, així com a la Comunitat de Treball dels Pirineus, aquesta darrera, dedueixo que és tinguda en compte per simpatia, ja que de la Vall d’Aran cap a ponent, que és també territori de la Comunitat de Treball dels Pirineus, l’àrea econòmica proposada no la contempla pas.

He de confessar que si fos precisament una proposta que inclogués un àmbit territorial més ajustat a la realitat pirinenca, quan l’Antoni Pol va tenir la deferència de mostrar-me el text a final d’estiu, m’hauria afegit a la llista i seria un manifest de 303 persones, número capicua. Però no el vaig signar, i així li ho vaig fer saber a l’Antoni Pol, precisament perquè la proposta deixa de banda o si voleu diguem que ignora bona part del Pirineu català. Això succeeix curiosament per la inèrcia d’una relliscada que es va produir aviat farà quaranta anys, a l’inici del desplegament de les estructures administratives catalanes amb la represa de la Generalitat a començament dels anys vuitanta del segle XX. I la relliscada, que no va ser altra que entestar-se a tallar el Pirineu pel mig, és a dir, a deixar de banda les comarques de muntanya a llevant de l’Alt Urgell i la Cerdanya, per incorporar el terme “Alt Pirineu”, que tan coixes ha fet anar a les polítiques adreçades a la consideració del Pirineu com un territori amb unes mancances i unes necessitats específiques, inherents a qualsevol territori de muntanya. I qui va alenar el terme d’“Alt Pirineu”, curiosament va ser un dels promotors d’aquesta nova àrea econòmica, Joan Ganyet. Vist el territori que la proposta inclou, la relliscada continua vigent i per això la dissidència o l’objecció de consciència a l’hora de signar el manifest per part d’aquest vostre servidor.

La realitat pirinenca la formen França, Andorra i Espanya com a estats. I després venen les diferents regions o comunitats que s’arrengleren per ambdós costats, des de les aigües cantàbriques fins a les de la Mediterrània. Justament, el conjunt –aquest sí– territorial que la Comunitat de Treball dels Pirineus contempla, sense relliscades, amb els braços oberts. Una Comunitat de Treball dels Pirineus que, com a euroregió o organisme interregional de cooperació transfronterera, creada el 1983, aviat va veure com li sortia una competidora, l’any 1985, promoguda també per Joan Ganyet, anomenada Comissió Interpirinenca de Poders Locals, altament efectiva, afirmem amb ironia, que agrupava els “poders locals” de les ciutats de Toulouse, Foix i Aix-les-Thermes, Andor­ra la Vella, Escaldes-Engordany, Sant Julià de Lòria, Ordino, Canillo, Encamp, la Massana i la Seu d’Urgell i Barcelona. Després arribaria, a menor escala, la creació de la marca turística Les Valls del Cadí, també promoguda per Joan Ganyet, que era una manera d’ofuscar o lapidar el Consell Comarcal de l’Alt Urgell, estructura –els consell comarcals– administrativa de la Generalitat que mai ha estat en grat de l’exalcalde Ganyet. Però no maregem més la perdiu que prou sotragada està.

Em sap greu per l’Antoni Pol haver-li de dir que incloure en la seva proposta tota la banda nord del Pirineu, entre l’Arieja i el Rosselló, i no incloure la banda sud, entre Cerdanya i l’Empordà, és un error, una relliscada que fa mal d’ulls. Si Andorra ha de ser centre d’aquest aparat, no pot deixar de costat la part llevantina catalana del Pirineu, que també tenen dret a festejar la pubilla andorrana.