Era per la fira de Santa Llúcia, no fa pas tant de temps, que començaven les festes nadalenques. La fira era el tret de sortida per il·luminar alguns (no tots) dels carrers principals d’algunes (no totes) de les ciutats principals del país, amb el consegüent pelegrinatge embadalit dels que vivíem als barris de la perifèria, on, a la nit, els carrers amb prou feines estaven il·luminats a trams per una bombeta penjada d’un cable estès de banda a banda. La fira de Santa Llúcia era també el senyal per començar a mirar parades i aparadors, esperant amb impaciència que arribés la cantarella de la rifa de Nadal, a veure si tocava la grossa; i després, un cop constataves que seguies sent part de la gloriosa majoria dels oblidats per la fortuna, dedicaves els dos dies següents a comprar tantes viandes i torrons com permetia la butxaca, i alguna ampolla de vi escumós, que per poc que es pogués ningú no renunciava a parar la taula ben plena ni que fos un cop l’any. Per sort, el Pare Noel encara no tenia salconduit per travessar els Pirineus, i això deixava cert marge als soferts patges dels Reis de l’Orient per respondre a les cartes quilomètriques de la canalla. Recordar tot això no és (o potser sí) un exercici de nostàlgia estèril, sinó més aviat un modest intent de rescatar de l’oblit la memòria d’una realitat social que pensàvem que havíem deixat enrere definitivament, benestants com diuen que som i atordits per la saturació de sorolls i de sobreproducció inútil del món actual (del nostre món més proper, si més no), però que, en canvi, i segons els insistents auguris dels bruixots de l’economia, cada dia és més a prop de tornar-hi.