La zona grisa

Sempre se’ns ha dit que hem de fugir dels blancs i negres, que són uns colors absoluts, totalitaris, i que ens fan oblidar que la realitat està dibuixada amb una diversíssima gamma de grisos. Això potser era mig veritat quan els televisors eren uns mobles que feien molt d’embalum i només es podia escollir, a tot estirar, entre dues cadenes. Però i ara? El món és fet de coloraines, i sempre he tingut la sensació que els cineastes i fotògrafs que opten pel blanc i negre són molt valents, perquè fan com si un músic escollís, per principis, i només fes servir cinc notes, del do al sol (i encara sense alteracions). Som presoners del llenguatge. O, més ben dit, ens condiciona. Què té, el gris, l’aneguet lleig de la paleta? Ai, aquest color que arrossega amb resignació l’etiqueta d’avorridot, insubstancial. Què pot fer un gris marengo contra un fúcsia llampant? No res: acomplexar-se. Però és un símbol, i per a nosaltres, humans, els símbols són importants i troben en els colors un medi propici on arrelar. Ve-t’ho aquí. Hi ha línies vermelles, carrils i enveges verds, pestes negres, targetes grogues, sang blava, zones grises. El gran sanedrí de l’Ecofin, encarnat pels ministres d’economia comunitaris, han decretat que Andorra ha sortit, definitivament, d’aquella llista grisa on hi havia els països que ni carn ni peix, els que necessiten millorar. Ara ja ho tenim. Aquelles terribles amenaces sarkozianes pronunciades en plaça pública s’han esvaït. Se n’havia de sortir i se n’ha sortit. Ara, a veure de quin color serà el futur. Negre? Rosa? Potser verd esperança, que és l’última cosa –diuen– que perdem.