x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

El meu imaginari col·lectiu andorrà

L’altre dia en una xerrada pública em preguntaren què penso que es conservaria o s’hauria de conservar en el futur de l’imaginari que he intentat descriure en la meva obra
Actualitzada 09/12/2018 a les 07:00
L’altre dia en una xerrada pública em preguntaren què penso que es conservaria o s’hauria de conservar en el futur d’aquest imaginari andorrà que he intentat descriure al llarg de la meva obra literària, d’investigació històrica, assagística o bé en els papers dels periòdics.
No crec en el síndrome de Cristòfor Colom que més o menys diu: “no hi ha res més important previ a mi: el món comença just el dia que neixo jo, i tot el que hi ha hagut abans se me’n refot.” Per tant, el jo compta molt poc. El temps és qui decideix què roman o no.
Modestament no crec que sigui propietat ni tan sols invenció meva aquest imaginari. Es tracta d’haver intentat ser fidel hereu del passat –el crec ben present encara– dels homes i dones del meu país. I en aquest sentit, i més enllà de tots els estudis –importants i cabdals, ben certament– que es porten a terme sobre Fiter i Rossell i el Manual Digest, sí que vull dir que vaig contribuir que aquesta obra –barroca, filla d’una filosofia judeo-cristiana i recolzada per cites bíbliques i dels clàssics– entrés a totes les cases andorranes. I de l’obra, més enllà dels aspectes formals, literaris, filosòfics, i de les seves fonts, sí voldria destacar-ne les seves màximes de les quals sorgeix l’esperit i algunes contradiccions possibles en la meva modesta obra, i en el mateix país.
D’entrada, l’optimisme que regalima l’obra, malgrat ser un encàrrec oficial en el futur del país. Crec que és important assenyalar-ho, avui, en uns moments en què sembla –més que sembla-ho, hi ha signes evidents– que el món es trenca, i ben al costat nostre, per això penso que de totes totes, cal conservar el seny i la prudència. La democràcia no ha estat mai fàcil, ni sempre ho serà. Mentre els signes autoritaris es recolzen en la força i la servitud, la democràcia es fonamenta en el coratge, en la intel·ligència i en la justícia.
Les màximes del Manual Digest, ben lacòniques i ben didàctiques, avui és impensable enseguir-les literalment, però si esbrinar-ne conceptes, realitats encara vàlides en el seu contingut.
Sintèticament podem dir que recomanen no multiplicar lleis, vetllar per les necessitats de la terra, afavorir treballadors, (pagesos i comerciants), pensar en el futur de la joventut, recolzar la tolerància, no carregar els súbdits amb impostos (estem al segle XVIII), prevenir, asil i acolliment, però no refugi de malfactors, respectar els vells i els experimentats, mantenir els “camins limpios”, la Co-Senyoria, la sobirania, la neutralitat, la independència, no fer el pinxo (amb riqueses i postureig), conèixer les persones, donar importància a la justícia (moral i maternal...), el concepte controlat de la nacionalitat, fer desaparèixer tot tipus de corrupció, conèixer ben bé les persones que han de comandar (parla de síndics i consellers, etc.). En realitat, recomanacions ben actuals.
Aquest és un imaginari –el meu, crec que també el de moltes altres persones– que ha fet possible un model democràtic que ha perdurat amb alts i baixos, i molts, molts aspectes no es creen ex novo amb la Constitució del 1993, altres, certament que sí, només mancaria! Però hi ha una filosofia del dret, i dels drets humans que com a mínim eren latents en Fiter i Rossell, tenint en compte que no havia viscut ni la Il·lustració ni la Revolució Francesa.
Malgrat que de tant en tant apareguin estels de corbs, es reprodueixin els nius d’escurçons, i assistim a estudiats balls de bastons, hi ha més que desencís, jo diria que no hi ha excessiu interès i molta indiferència, malgrat també excessives efusions triomfalistes fora de lloc. Però sí, desorientació, certs radicalismes i por soterrada.
L’Antoni Pol, que em feu la pregunta de l’imaginari de la petita obra que he intentat esbossar, i continuo empenyent-la, ho deia, em sembla, perquè tenim els nostres propis elements per desbrossar el nostre país, i no hem de copiar, per Déu, el que fan més amunt, i sobretot més avall. A baix celebren la seva democràcia de 40 anys amb estirabots de tota mena. Amb tot, enhorabona. Com deia Porcioles al pròleg del M.D. de 1987: “Amb una certa reiteració s’ha dit que Andorra no ha tingut voluntat renovadora. Però què és innovació? Tant com la innovació, pesa, amb més raó, l’última ràtio. Sovint hom oblida que els pobles tan sols romanen quan són fidels a llurs principis essencials. Només ens mou i ens consolida allò que hem assimilat. En la vida de les comunitats sols és transcendent allò que perdura bàsicament; i en les d’àmbit reduït aquest fet esdevé axioma imperatiu. Un poble és un procés de vivències, un missatge en comú, en què l’esperit de nació pren forma, s’hi arrela i esdevé signe propi.”
Són temps difícils però si tenim seny, prudència, gosadia, també, és clar, i es pensa més en la realitat certa –no manipulada negativament– ni enlairada dins d’una bombolla de colors, no fent volar coloms fugint del catastrofisme, i no equivocant-se en els camins, perquè un cop empresos no es pot tornar enrere; tanmateix si som capaços de reinventar el benestar per a tots, per a tots, repeteixo; si ens importa la identitat podríem no perdre gaire esquelles i en cas contrari, serem un model aigualit. Si ens preocupen més les coses ben fetes que els media, potser també podrem anar passant relleus.
Europa és clar, malgrat l’epidèmia que pateix, de cap manera es pot deixar de costat. Reflexionar abans de continuar, anar més a poc a poc, o bé començar de zero, pràcticament les estratègies no són gaire allunyades. En tot cas, cal saber encertar, si no en tot, almenys en allò indispensable per no desaparèixer.
De fer d’Andorra un país de cultura, així, tal com raja, de cultura endins i cap a fora, pràcticament, malgrat el que puguin dir els programes de paper couché, no hi creu ni el que els escriu. Quin error!
Les persones, suposo, que haurien de ser el primordial, i els seus problemes, per tots: per la primera, la segona, la tercera, la quarta via o la que sigui.
Jo no crec en cap via, sí en les persones senzilles, amb el cap lúcid, i persones bones. També crec si és possible en aquell grup que aleni esperança contra tota esperança, no només amb Andorra, també en aquest martiri-pecat que se’n diu Europa, i sobretot que les desigualtats socials, que n’hi ha força a Andorra, vagin minvant, fins al punt que la justícia ja no hagi de menester la solidaritat interior.
Vull ser optimista en la voluntat i pessimista en la intel·ligència. Per això, cerco algú que estimi el país (se suposa, si no vaig errat), i per això no el vulgui trencar.
Cerco algú que s’adapti a la realitat, no quantitativament, sinó qualitativament, i que aquesta realitat s’adapti a les seves idees, no a l’inrevés. Cerco algú que sigui humil, que sàpiga escoltar. Algú que dialogui, no pas que monologui. Que fugi del concepte bo i dolent, sense matisos.
“El ser humà és bo per naturalesa, el que passa és que els necis i malvats s’aprofiten de la bondat de la gent”, llegia l’altre dia les paraules d’un magistrat de l’audiència de Catalunya.
Per això, quan es tracta de la cultura de l’odi em sembla una aberració total, perquè la cultura no coneix l’odi, i aquest ho és tot menys cultura. A Andorra, a Déu gràcies, no observo cap tipus d’odi, però sí excessius jocs malabars i algun ball de bastons. La coherència cal cercar-la en la defensa, i millora de l’Estat andorrà, no pas només en els petits regnes de taifes dels petits comuns. Em semblaria encertat.
Europa, la identitat, les desigualtats, altre cop entusiasme, la renovació, no la destrucció, la no creació ex novo... Són alguns dels reptes. Oi?
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477