El creixement del fenòmen populista és una evidència que té una línia ascendent els darrers anys. Els extremismes, amb discursos moltes vegades poc fonamentats, abanderant afirmacions falses i impulsant l’odi i el racisme, estan de moda. Hauríem de preguntar-nos per què i si aquells que els voten coneixen bé l’ideari que defensen. En la majoria de casos no i el vot és més un impuls o un clàstic a un sistema que consideren pervers, injust i corrupte. Agafen una part pel tot i ajusticien el vot per fer sentir la seva protesta, el seu descontentament, la seva desil·lusió a una classe, la política, envoltada d’escàndols i falses promeses. Una classe política en molts països incapaç d’arribar a acords, de fer prevaldre l’ interès general al partidista i més preocupat per tapar les misèries que per construir ponts. Això explica que partits d’extrema dreta, feixistes, o personatges rocambolescos ascendeixin en l’escala del poder. Les crisis, la violència i els enfrontaments alimenten l’odi que facilita el discurs dels populistes. Una espècie proteccionista que creix en terrenys de crispació plantant la llavor de l’enfrontament i la desconfiança. Abonen el seu cultiu amb promeses i discursos racistes i xenòfobs. Un posicionament que es basa en el conflicte no té mai la llum suficient per poder créixer sa. Sobre un terra podrit no hi pot florir res bonic. Siguem crítics, exigents amb el sistema però també amb els encantadors de serps i sobretot elevem una mica el discurs que no som tontos.