20 anys de trementinaires

El Museu de les Trementinaires de Tuixent avui fa i celebra vint anys justos que es va inaugurar, el dia 8 de desembre de 1998. Una sèrie de circumstàncies de bon caire van fer possible aplegar en un espai petit però a hores d’ara entranyable, al baixos de l’ajuntament de Josa i Tuixent, el record del món de les trementinaires, l’ofici exercit per moltes dones de la vall de la Vansa i també de Tuixent i de Josa de Cadí per tal de procurar-se diners amb la venda de trementina, pega, oli de ginebre i herbes remeieres, perquè, tal com em va dir una tarda de juliol de l’any 1989 a Ossera el Miquel de Cal Claudi, “aquest país –referint-se a la vall de la Vansa- és el paradís de les herbes”, mentre em mostrava les coixineres amb herbes a dins que colgaven a l’eixida i que la Sofia Muntaner, amb qui estava casat el Miquel, anava obrint i mostrant tot dient el nom de cadascuna i les seves qualitats medicinals. “Salsufragi, genciana, hisop, arrel de malví, orenga, flor de corner...” –recitava la Sofia, mentre el Miquel m’abastava també un parell d’espardenyes de les que portaven quan anaven a vendre, a peu, com a trementinaires, per mig Catalunya. Aquella tarda de juliol del 1989, a Cal Claudi, després de dinar una gustosíssima sopa de menta i conill rostit, amb molls de postres, quedarien gravades al meu cor i a la cinta de vídeo 8 les explicacions que durant una hora llarga la Sofia i el Miquel van fer de l’ofici de trementinaire. La Sofia, una dona vital que tenia aleshores 81 anys, era la darrera –tot just feia 7 anys de l’últim viatge– de les que havien sortit a vendre, a “anar pel món”, com expressaria quinze anys més tard l’antropòleg Joan Frigolé, en el seu llibre Dones que anaven pel Món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent, Barcelona, 2005: Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. A anar a veure la Sofia i el Miquel a Ossera, ens hi va menar de dret la seductora informació que en referia l’Ernest Costa en la seva joia de llibre Viatges amb els pastors transhumants, Barcelona, 1987.

De les vivències de la Sofia i el Miquel, que van ser curiosament parella de trementinaires formada per dona i home, quan eren només les dones que en feien, i de la resta que en van ser, el Museu de les Trementinaires en conté la memòria i diria que també el sentiment de totes i cadascuna d’elles i els aspectes d’un ofici dur, singular i específic de la Vansa, Tuixent, Josa de Cadí i l’Alzina d’Alinyà, és a dir, el territori de muntanya que queda encaixonat entre la serra de Cadí i la serra del Port del Comte, amb sortides practicables cap a l’Urgellet i Alinyà, el Solsonès i el Berguedà només per collades i amb la sortida natural únicament solcada pel riu de la Vansa pel feréstec estret a ponent de la vall, fins que desguassa al Segre a Tresponts.

El museu de les Trementinaries va ser una realitat gràcies a una bona gent establerta a la Vansa i a Tuixent que va saber captar el darrers batecs d’aquell món i els va voler lliurar de l’oblit, alhora que en volia fer remembrança i preservar els coneixements de plantes i remeis que les trementinaires tenien. L’Artur Beiroa i la Mercè Valls van ser els primers a salvaguardar el llegat de cara a la creació del museu. També des de l’escola de Tuixent mestres i alumnes en van tractar. El Museu, però, no el van poder veure ni la Sofia ni el Miquel, perquè partien d’aquest món l’any 1996 i 1997, respectivament. Ja amb el museu obert el 1998 i amb la festa de les trementinaires que es va iniciar l’any sobre, el 1999, el coneixement de les trementinaires portava a Tuixent visitants. A Tuixent i a la resta de la vall, sobretot a Ossera, on s’hi havien instal·lat neorurals que van suposar una revifalla de la vida al poble, amb activitats artesanals com l’elaboració de formatge de cabra, de l’Eulàlia Torras i el Jaume Rovira; el treball de la pedra, del Nico de Winter, i sobretot, per la relació amb el món de les trementinaires, l’herboristeria de Cal Nogué, de la Suzzette Böringer i el Peter Elmer. Precisament les plantes medicinals tenen un paper destacat en les activitats organitzades pel museu que, en aquests vint anys, ha rebut gairebé 100.000 visitants, una xifra notable i molt digna.

Amb l’entrada del nou segle, a començaments de la dècada dels 2000, el coneixement de les trementinaires gira a l’ensems cap al reconeixement. L’estudi, imprescindible pels elements humans que atresora, del Joan Frigolé, anava lligat a la tasques de desenvolupament rural que va realitzar durant quatre anys per als ajuntament de la vall la geògrafa Clara Arbués, qui un feliç dia va convidar i portar el Joan Frigolé a estudiar les trementinaires. Després vindria un altre estudi de l’antropòloga Camila del Mármol Pasados locales, políticas globales. Procesos de patrimonialización en un valle del Pirineo catalán, València, 2012. Per acabar, hem de parlar de la persona que porta el museu des del seu començament: la Lina Sevillano, que ho viu amb dedicació i passió i manté viva la flama de les trementinaries. Junt amb ella, l’Isidre Domenjó, que com a tècnic de cultura del Consell Comarcal de l’Alt Urgell, al costat del Carles Gascon, és l’ànima de la festa de les Trementinaires, parant la pluja o la solejada, sempre ideant vincles culturals en el territori, sigui seguint la traça de les trementinaries, dels menairons de la Guàrdia d’Ares o bastint la Fira del Llibre del Pirineu d’Organyà. Per molts anys!